La mà que prenia la meva

 

Can Déu
Sabadell, 8 de juliol 2021

Una història de dues parelles, que sense saber-ho, com segurament ens passa, ha passat i passarà; sense pensar-hi, viuen en els mateixos llocs que els anys han transformat.

Jo, ho he comentat altres cops, però en el meu descàrrec diré que és ben sabut que a mesura que anem fent anys ens repetim fins a cansar, vaig néixer a Barcelona, al Carrer del Carme. El que va ser casa meva durant 21 anys no existeix, ara forma part de la Rambla del Raval, per tant, ningú no podrà tornar a viure en el mateix espai que hi vaig ser jo, però sí que es mourà pels mateixos carrers i entrarà on estaven aquelles botigues que jo vaig trepitjar fa tants anys i que ara s'han reconvertit en qualsevol altre negoci.

I ni ells ni jo no ho sabrem. Mai.

Som a finals dels cinquanta. I la vida de l'Alexandra, o la Lexie, com l'anomenarà ell, tot i que ella encara no n'és conscient, comença a canviar quan en la seva vida apareix l'Innes, que serà el seu gran amor:

L’Alexandra no sap -ni pot saber- que l’Innes Kent és allà. (...) La vida tal com la coneixerà a partir d’ara està a punt de començar, però ella està absorta, finalment, en la lectura, en la lluita amb la mortalitat d’un home que fa temps que és mort.

(...)

Té feina, un lloc per viure, ha arribat a Londres i la sensació que té és d’alegria.

I qui és l'Innes?:

La formació de l’Innes és en art. O potser seria més encertat dir que l’art és la seva prioritat.

(...)

No sap per què, però és conscient que aquesta dona és diferent, que la necessita. És un pensament inexplicable.

(...)

La presència de la Lexie a la vida de l’Innes semblava que turmentava la Gloria (la seva ex només de conveniència) d’una manera que no havia passat amb cap de les altres dones. 

Faig un salt per dir-vos que s'han enamorat apassionadament, i que han decidit anar a viure plegats, per la qual cosa, els molt conservadors pares de l'Alexandra, l'han rebutjat.

Quan els seus pares es van assabentar que la Lexie vivia amb un home, li van dir que per ells estava morta, que no es posés mai més en contacte amb ells. I ella no ho va fer.

I no passarà gaire temps fins que l'Innes emmalaltís greument i moris gairebé de forma sobtada i que la Glòria, l'antiga parella de l'Innes, la fes fora de l'apartament que compartien. Ho pot fer perquè tot i que ella només va signar un acord amb el difunt, a tots els efectes és "la legal", la que "té papers":

L’Innes, l’amor de la seva vida, va morir sol, això, la Lexie no ho superaria mai.

(...)

L’època posterior a la mort de l’Innes va ser per a la Lexie un seguit de dies infinits, d’hores buides, d’anys que anaven passant. En certa manera, no hi ha res a dir, perquè va ser una època buida, de mancança, marcada per l’absència. 

I ja han passat uns anys, els llocs, tot i que han canviat, s'han mantingut, però les vides i les persones són unes altres. Ara coneixem l'Elina, que acaba de ser mare tot i que sembla haver perdut la memòria:

Recorda que estava embarassada. I veu el nen aquí, a la seva falda. Però com hi ha arribat, és un misteri.

(...)

En el seu passaport, en el full de la declaració de la renda, en alguns formularis que ha d’omplir, hi diu que és artista . Però no sap què vol dir això.

(...)

Va conèixer en Ted perquè ella buscava un lloc per viure; buscava un lloc per viure perquè havia decidit deixar l’Oscar; havia decidit deixar l’Oscar perquè mai no es comprava material i sempre li prenia el seu... 

I, és clar, també coneixem en Ted, el seu marit, que té estranyes llacunes de memòria referents a la seva infantesa. Una parella un tant peculiar:

Feia quatre dies, l’Elina havia estat a punt de morir.

(...)

Quan pensa en la seva infantesa, recorda sobretot la sensació que la vida estava passant en un altre lloc, sense ell.

(...)

... des que ha nascut, us veig a tots dos junts i de sobte sembla que recordi coses. Però no del tot.

I malgrat que ho desconeixen, les històries dels llocs que han evolucionat, mantenen les essències del seu passat, el record dels que hi van viure, el caliu de les seves històries... Per què no? Pot ser romàntic o temptador creure-ho:

Les oficines de la revista “ambients” actualment són un cafè. O un bar. No se sap ben bé.

(...)

I assegut a la taula on abans hi havia l’escriptori de la Lexie, hi ha en Ted. 

Can Déu
Sabadell, 8 de juliol 2021

La mà que prenia la meva

Maggie O’Farrell

Traducció de Núria Parés Sellarés

367 pàgines