Les lleialtats

 

Guarniment d'un carrer de Gràcia
Agost, 2021

Sembla un costum força generalitzat que si algun fill o filla adopta actituds que podem considerar com alarmants, i em refereixo, per exemple al consum desmesurat de drogues o alcohol, o als petits furts dins o fora de casa, la tendència acostuma a ser de culpar "les males companyies". Mai he conegut o escoltat algú que comenti obertament que potser és el seu qui està sent un exemple inadequat pels altres; potser perquè el fet de reconèixer-ho caldria interpretar-ho com que en certa mesura, la responsabilitat també hauria de recaure sobre les famílies. 

Sigui com sigui, costa de reconèixer els propis errors i d'alguna manera, tot i que portat a les darreres conseqüències, és el tema del relat que ara comento.

En Théo, té una conducta hostil  i inaccessible amb els companys de classe. Reclòs en els seus pensaments i distant, apàtic i desinteressat per qualsevol tema que es plantegi a classe.

No resulta especialment problemàtic, però tampoc no és gens participatiu i algun cop s'ha exclamat de forts mals de cap i d'insomni. Aquests fets lligats, fan que la Hélène, la seva tutora, que de petita ha patit maltractaments, s'interessi per ell, malgrat que la seva interpretació és totalment errònia:

Vaig pensar que al nano el maltractaven, ho vaig pensar de seguida, potser els primers dies no, però sí no gaire després de començament de curs, per la seva manera de comportar-se, d’esquivar la mirada, ja m’ho conec, això, m’ho conec molt bé, una manera de confondre’s amb el paisatge, de deixar-se travessar per la llum.

Quan en Théo estableix amistat amb en Mathis, una relació que la tutora considera preocupant pel fet que pugui suposar una influència inadequada, li manifesta les seves inquietuds al director del centre que decideix intervenir:

El director em va demanar si en Théo es relacionava amb altres nois de la classe, i jo no podia pas dir el contrari, sempre van junts, s’han ben trobat, aquests dos.

El cas és que, com he avançat, la Hélène té una història d'abús en la seva infantesa que, com és de suposar, l'ha marcada profundament i que influeix en la seva visió dels problemes i també en la manera d'abordar-los perquè no sap posar-hi distància:

Tinc catorze anys, sóc a terra quan la mare torna, potser he perdut el coneixement, uns segons o uns minuts. Quan m’aixeco em raja sang entre les cames. (...) La mare em pregunta si m’ha vingut la regla, li dic que no.

(...)

Tinc disset anys, m’he tret el batxillerat i me’n vaig. El pare s’acaba de morir de càncer, el deteriorament ha durat dos anys, dos anys de treva, sense concurs ni cops, només alguna galeta quan em tenia a l’abast de la mà.

Ara era el pare el que anava a terra. La mare el va cuidar fins al final.

Tinc disset anys, penso estudiar, vull ser professora, no oblidaré res.

(...)

Tinc trenta-vuit anys i no tinc fills. 

Però què li passa a en Théo? Quin és el seu veritable problema? Els seus pares fa temps que s'han divorciat i aviat ha descobert que el pare és alcohòlic i ell ha començat a tastar l'alcohol i enganxar-s'hi:

No recorda quant de temps fa que no treballa, el pare. Dos anys. O tres.

(...)

Té dotze anys i mig i si hagués de contestar sincerament a les preguntes que li fan els adults (...) contestaria sense dubtar: m’agrada sentir l’alcohol dins del cos.

(...)

Aquest matí ha agafat de casa del pare una ampolla vella de Martini de la qual quedava prop d’un terç. (...) Li ha agradat l’aroma suau de l’alcohol, ha pensat que seria fàcil beure més que l’última vegada.

Per obtenir aquesta sensació immediata, multiplicada, de l’embriaguesa quan està en dejú, no ha menjat quasi res.

I què en sabem d'en Mathis l'inseparable company d'escola?:

El primer dia de classe havia escollit la fila del mig.  I després el seu lloc: al mig de las fila del mig.

(...)

No van haver de parlar per saber que es podien entendre.

(...)

En Mathis s’encarrega de robar els diners a la seva mare. Ella no desconfia.

(...)

Beure era un joc. Al principi. Un joc clandestí que compartien tots dos. 

El noi també té un problema, es tracta de la relació amb Cécile, la seva mare, que ha descobert que en William, el seu marit, té una vida secreta inquietant. No és ben bé la mateixa situació que en Théo, però s'hi acosta

La Cécile reflexiona vers la seva vida, però en els seus raonaments en Mathis n'és absent:

Quan vaig conèixer en William vaig descobrir un univers del qual desconeixia tant els costums com els tabús. Ell em renyava, amb delicadesa, quan deia incorreccions.

(...)

Qualsevol que hagi viscut en parella sap que l’Altre és un enigma. Jo també ho sé. Sí, sí, sí, una part de l’Altre se’ns escapa, decididament, perquè l’Altre és un ésser misteriós que té els seus propis secrets.

(...)

El temps de la innocència ja s’ha acabat. (...) En la xarxa, Wilmor75 sembra menyspreu i escup verí.

No conec l’home que escriu aquestes paraules.

Grafitti a Sabadell
Agost 2021

La Cécile no suporta en Théo, pensa que pot ser una mala influència pel seu fill que, recordem, acostuma a furtar-li diners cada cop que li plau i ella no sembla adonar-se.

La mare d'en Théo no sabem el que opina de pràcticament res mentre el seu fill està entrant en una dinàmica greu i irreversible de borratxeres. 

Quin dels dos és la influència nociva per l'altre?  

Mentre tant, ambdós en són lleials a llur amistat. Costi el que costi, passi el que passi... fins el final.

Les Lleialtats

Delphine de Vigan

Traducció de Jordi Martin Lloret

172 pàgines