Segons la contracoberta Antany ingressa en la confraria de les geografies mítiques de literatura, i la compara
amb Macondo de "Cien años de soledad". Potser és un afirmació un tant agosarada, però val a dir que ha estat una lectura suggestiva i interessant, molt interessant.
En deixo un tast:
L’Antany és un lloc situat al
bell mig de l’univers. (...) A la frontera oest hi ha el risc de tornar-se
orgullós. La guarda l’arcàngel Miquel (...) A l’Est, el límit de l’Antany
coincideix amb el riu Blancoi. (...) Aquí, guarda la frontera l’arcàngel Uriel.
(...) Des del nord-est cap al sud corre el riu Negre, que s’uneix al Blancoi
prop del molí. (...) El riu que neix de la unió del Negre amb el Blancoi vora
el molí es diu Riu.
El relat està situat entre al 1915, en temps del que es coneix com a Gran Guerra i el 1984, en època de canvis profunds.
Així doncs, coneixem els habitants d'Antany al llarg de les dues grans guerres mundials i de manera molt especial, de les conseqüències posteriors.
És el 1914, la Genowefa està casada amb en Michal, el moliner. Encara no ho sap, però ja està embarassada de la Misia quan s'emporten el seu marit:
Dos soldats tsaristes
amb uniformes de color clar van venir muntats a cavall a buscar en Michal.
Quan van caure les flors de
les patateres i, al seu lloc, van borronar els petits fruits verds, la Genowefa
es va adonar que estava prenyada.
(...)
La guerra s’acabarà per Nadal
(deien).
Però no es va acabar ni aquell
Nadal, ni cap dels quatre següents.
(...)
En Michal va tornar l’estiu de
l’any mil nou-cents dinou. Va ser un miracle, però en un món en què la guerra
ha fet trontollar totes les lleis, els miracles es donen sovint.
Mentre el seu pare era al front, naixia la Mísia:
L’àngel va veure el naixement
de la Mísia d’una manera diferent que la Kucmerka, la llevadora. Els àngels tot
ho veuen d’una manera diferent.
(...)
Com tots els humans, la Mísia
va néixer feta a miques, incompleta, a trossos. Cada cosa va arribar pel seu
compte: veure, olorar, entendre, sentir, pressentir i experimentar. El seu
cosset obeïa reflexos i instints. (...) D’ençà de la tornada del pare, la Mísia
podia contemplar el món. (...) La Mísia no tenia cap record d’ella mateixa
d’abans de la tornada del pare. Com si no hagués existit. Recordava algun
objecte aïllat.
Més tard naixerà l’Izydor amb un problema d'hidrocefàlia:
El dia del primer aniversari,
l’Izydor encara no tenia cap dent. Amb prou feines s’aguantava assegut i no
havia crescut gaire. Era clar que tot el
creixement es concentrava al cap.
(...)
L’Izydor observava la vida de
la seva casa nova. Va veure gent que bellugava els llavis, però no sentia res
del que deien.
(...)
Des que havia après a llegir i
escriure, l’Izydor viva fascinat per les cartes. Les arreplegava en una capsa
de sabates.
Però a Antany hi ha més veïns, com a molts altres pobles n'hi ha que es dediquen a treballar per tirar endavant les famílies, i d'altres que sense família ni casa miren de sobreviure. Aquest és el cas de l’Espigueta. Dona a llum una nena molt espavilada i bonica, La Ruta:
L’Espigueta va aparèixer a
Antany pel juliol o per l’agost. (...) L’Espigueta va començar a fer de puta.
(...) Era ben plantada i ufanosa. (...) L’Espigueta mai no va voler ajeure’s
com Déu mana. Deia:
-Per què hauria d’estar
ajaguda sota teu? Sóc igual que tu.
(...)
Els homes del bosc feien por a
l’Espigueta. Els observava d’amagat quan alteraven la pau i la tranquil·litat
de la natura amb el seu guirigall estranger.
I així podrien anar desfilant els més destacats veïns d'aquest poble singular que la guerra havia destruït: L’Eli, l’hereu Popielski, la Florentynka, en Kurt, l'Ivan... I l'home dolent:
Des que la gent havia fugit de l’Antany al bosc i hi vivia en cavernes excavades a terra, l’Home Dolent no sabia on fer cap.
Un dia l’Home Dolent es va aturar als confins del bosc i va mirar el poble. Era buit i fred com la carronya. Algunes cases tenien les teulades destruïdes, a d’altres hi mancaven els vidres de les finestres. En tot el poble no hi havia ni ocells ni gossos. No hi havia res. Aquella imatge va agradar a l’Home Dolent. Com que la gent havia entrat al bosc, l’Home Dolent va entrar al poble.
I el protagonista principal d'aquesta història no pot ser altre que la terra, el poble, amb la seva realitat. Perquè a Antany la realitat es confon amb la fantasia i les meravelles. I és que d'ençà de les guerres:
La terra està foradada per les bombes i els dos rius, malalts i nafrats, porten les seves aigua tèrboles i fan de mal distingir. Les pedres s’esmicolen entre els dits dels nens morts de gana.
(...)
Al mur del cementiri hi havia una
làpida amb una inscripció gravada per una mà matussera:
Déu et compta els pecats
La mort et va al darrere
El temps corre de pressa
L’eternitat t’espera.
(...)
El temps dels Difunts empresonava
els ingenus que eren de l’opinió que no calia aprendre a morir, aquells que
havien estat suspesos en la mort com en un examen. (...) Després de la mort
descobrien el secret de la vida, i aquest era un descobriment inútil.
(...)
A l’Antany, com arreu del món,
hi ha també un lloc per on la realitat es replega i s’esmuny com l’aire d’un
globus punxat. Aquest lloc va aparèixer, tot just acabada la guerra, als camps
de darrere del turó i, d’aleshores ençà, ha anat creixent d’una manera notable.
A la terra s’hi ha obert un cràter que xucla la sorra groguenca, feixos d’herbes
i còdols, i ningú no sap on van a parar totes aquestes coses.
Un lloc anomenat
Antany
Olga Tokarczuk
Traducció d’Anna
Rubió
I Jerzy Stawomirski
255 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada