El silenci

 

No us ha passat mai trobar-vos que marxa la corrent i us quedeu sense saber què fer? A mi més d'un cop i començo a donar tombs per casa d'un costat a l'altre: Ordinador... ostres no, que no funciona, potser aprofitar per posar una rentadora, bufff no, avançaré el dinar i... la cuina és elèctrica. I així amb tot: ni calefacció o ventilador, ni telèfon fixe i alerta que el mòbil tingui bateria, ni ràdio si no té piles, (tele ja ni hi  penso), ni el rellotge, que també és elèctric i si és hivern o ennuvolat, mig a les palpentes.

Un desastre, i m'empipo perquè sóc tant depenent, però, què hi puc fer? Tampoc és que pensi que fora millor tenir un fogonet de carbó o haver d'anar a trucar des d'una cabina, només per posar un parell d'exemples fàcils.

Sobre això gairebé gira aquesta història en què els protagonistes sense cap motiu aparent, de sobte es troben que res no funciona; i no només els electrodomèstics, tampoc no ho fan ni els semàfors, els avions, les torres de control, els caixers, els ascensors... als hospitals només aconsegueixen fer funcionar els generadors pels aparells més essencials, però ni radiografies, ni historial clínic...

Son una colla d'amics, havien quedat per sopar mentre miraven el partit per la tele. Un partit, sembla, d'aquells importants, quan de sobte, la tele comença a fallar i ni movent l'antena es resol el problema.

En Max estava acostumat a la vida sedentària, a estar enganxat a una superfície, a la butaca, assegut, mirant, renegant en silenci si algú fallava el xut a pals o perdia la pilota. 

(...)

En Martin era sempre puntual, anava ben vestit, afaitat amb cura, vivia al Bronx, on feia de professor de física d’institut i vagava pels carrers sense que el veiés ningú.

(...)

Una fallada de sistema. O una taca solar. M’ho han dit de debò. Un paio que fumava amb pipa.

(...)

Tothom que he vist avui tenia una història. Vostès, l’accident d’avió. (...) Una cosa sí que els puc dir. Sigui el que sigui el que passa, ens ha destruït la tecnologia.

(...)

Calefacció morta, nevera morta. La calor que començava a escapar-se per les parets.

(...)

És com si, a tot arreu, totes les pantalles s’hagin buidat. Què ens queda per veure, per escoltar, per sentir? Hi ha un grup selecte de persones amb alguna mena de telèfon implantat al cos?

Sortosament: 

El cos té un cervell propi. 

Segur?

El silenci

Don DeLillo

Traducció de Ferran Ràfols

106 pàgines