diumenge, 14 de febrer de 2016

LA BRUIXA DE PEDRA

M'agraden les històries de bruixes, o potser millor encara, m'agraden les bruixes. M'agrada Girona i el seu Call, bé, de fet no conec ningú que no li agradi aquesta Capital.

Doncs, heus aquí per què em vaig fer amb aquest llibre que tenia en una de les meves llistes de "pendents de llegir" tant bon punt el vaig filar en el prestatge de la Biblioteca.

S'ha premiat aquesta obra de'n Miquel Fañanàs classificant-la com a novel·la històrica i és que a banda de la llegenda de la vella suposada bruixa, na Guisla Recasens, ens situa en la Girona medieval, en plena construcció de la nova catedral i amb les pica-baralles entre els cristians i els jueus.

També trobem la terrible epidèmia de la pesta i sobretot les males arts de la Santa Inquisició, personificades en la figura de'n Nicolau Eimeric, personatge real que va exercir amb crueltat extrema el seu ofici d'inquisidor:

Nicolau Eimeric era un frare dominic, expert en lògica, teologia, filosofia i gramàtica. (...) El papa Urbà V, a través del cardenal legat Guido de Porto, el va nomenar inquisidor dels territoris de la Corona catalanoaragonesa, tot i que les seves principals actuacions les va dur a terme en terres del bisbat de Girona i del comtat d’Empúries.

Inevitablement aquesta entrada estarà farcida d'enllaços, però m'ha semblat convenient facilitar l'accés a tot el que es recull de la majoria dels personatges que hi apareixen, ara dependrà de la curiositat de cadascú accedir-hi o no a les referències. En un parell d'enllaços he posat un signe d'interrogació i és que són unes referències que fan pensar que es tracta de noms reals aplicats a uns personatges ficticis en què l'autor ha volgut jugar una mica amb les semblances.

Comencem la història coneixent el doctor Freixenet? un investigador amb l'encàrrec de desvetllar la història de la gàrgola de la Catedral de Girona on apareix la figura d'una dona:

El doctor Freixenent era, de fet, l’únic investigador que havia defensat la hipòtesi de l’existència d’un passadís que durant l’edat mitjana devia comunicar els soterranis de la catedral de Girona amb el monestir de Sant Daniel. 
(...)
A Girona, les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, llevat de l’única i estranya excepció d’aquesta, que es troba al costat del campanar de la vella catedral romànica anomenat torre de Carlemany, on es pot veure una dona de pedra, abillada amb una llarga vestimenta, el cap cobert amb una toca i amb un filacteri a les mans, que obre la boca per vomitar les aigües pluvials. 

Després de exhaustives consultes a documents antics arriba al nus de la història de na Guisla de Recasens i ens trobem amb una de les moltes trementinaires remeieres, ofici sempre vist amb malfiança pels poders eclesiàstics.:

Guisla de Recasens vivia molt a prop de les obres de la catedral, just a tocar del barri dels jueus, en una casa mig enrunada, raó per la qual només podia aprofitar-se la planta baixa, on la dona feia vida en una única sala que servia tant de menjador com de dormitori.
(...)
Tot i la seva parença i les bromes de mal gust que li feia la mainada, tothom coneixia les habilitats d'aquella dona per preparar ungüents, beuratges fets amb herbes que collia de la muntanya i remeis casolans que segons deien podien guarir tots els mals

Avancem: Mentre es construïa la nova catedral, arriba l'assot de la pesta i gairebé conseqüentment afloren les malfiances ja des de molt temps soterrades entre els cristians i els jueus:

Jueus i cristians convivien com el gat i la rata des de feia molts anys. Feien negocis, els uns prestant diners a un preu convingut i els altres negociant amb el blat o reparant teulats, però eren dues comunitats separades, sense lligams afectius, en què l'odi i la malfiança es feien cada dia més grans. 
(...)
Enmig d'aquella caòtica situació, amb tanta mort i tanta desgràcia, el call emergia com una illa, i els jueus semblava que gaudissin d’una butlla que els preservava de les misèries que patia la resta de la ciutat.  (...) Al call també hi van aparèixer casos de gent infectada que va morir, però les defuncions no van ser tan nombroses. 

Però no només s'agreuja la convivència entre ambdues comunitats, també el bisbe, en Arnau de Mont-rodon, emmalalteix greument, fins el punt que tot i la recança vers l'ofici de la Guisla, decideixen consultar-la i utilitzar un dels seus beuratges, amb tant mala fortuna per a ella que el bisbe acaba morint i aquí comença el seu calvari:

Arnau de Mont-rodon va morir prematurament als quaranta-vuit anys, quan li faltaven dos mesos perquè fes sis anys de la seva elecció com a bisbe de la diòcesi de Girona. 
(...)
Van detenir-la un matí a trenc d’alba. Es van presentar a casa seva dos agutzils abillats amb una mena de sotana negra damunt la qual duien una vestimenta d’aspecte militar i amb garlandes de color groc.

L'anciana és acusada formalment de bruixeria i d'haver mort amb les seves males arts el bisbe, és empresonada per l'inquisidor, torturada, i malgrat els esforços del seu defensor, el canonge Roderic de Gui és condemnada a morir a la foguera, però uns esdeveniments imprevists i gairebé màgics en forma de repetides i violentes pluges impedeixen que es dugui a terme la sentència. És aleshores que els jueus, amb els quals manté una bona relació veïnal, s'indignen per la seva detenció i la injusta sentència i...

El seu batlle m’ha fet saber que aturaran totes les operacions de préstec i les vendes de gra, i a més faran servir totes les influències davant el rei i la Cort perquè la ciutat en surti perjudicada si s’arriba a complir la sentència. I ja sabeu tots que aquests del costat tenen encara molt poder!

I bé, arribem pràcticament al final de la història: La Guisla és deixada en llibertat i com la seva vivenda ha estat enderrocada li troben asil en un convent on acabarà els seus dies ocupant-se de l'hort.
Serà després de la seva mort que el nou bisbe encarregarà al mestre d'escultors Guillem Morei? que esculpís una gàrgola amb els detalls precisos de com i on s'havia de situar amb la figura d'aquella dona extraordinària condemnada en mala hora a la foguera.

Aquest no és ben bé el final del llibre, encara el professor, guiat per un escrit de la mateixa Guisla, farà una troballa inesperada, però com que no té incidència en el desenvolupament d'aquesta llegenda, us deixo en la incògnita; si us sentiu encuriosits només us cal fer-vos amb el llibre.

A la catedral de Girona les gàrgoles, força nombroses, no tenen figura humana, amb una sola i rara excepció: al costat de la torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una dona de pedra, amb una llarga vestimenta, amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper o pergamí a les mans, obre perpètuament la boca per vomitar les aigües de mil pluges. 


Gàrgola de Guisla Recasens
a la catedral de Girona

Gràcies a la labor d’investigació del professor Freixenet, posteriorment convertida en un text novel·lat per facilitar-ne la conversió al català modern i, per tant, la comprensió, ara se sabia que la dona que l’artista Guillem Morei havia immortalitzat en una gàrgola situada dalt de tot de la paret de la catedral que toca la torre de Carlemany no era cap bruixa sinó una pobre dona anomenada Guisla Recasens, víctima d’una vida desgraciada i de les males arts de l’inquisidor Nicolau Eimeric, d’infausta memòria.

5 comentaris:

  1. Felicitats. Veig que ja l’has acabat; per a mi també va ser una lectura molt agradable; tot i que havent viscut alguns anys a prop de la ciutat de Girona; aquesta ciutat mai s’oblida, ni em puc treure del tot l’accent gironí. Vull dir, que Girona cala fons, en tots aquells que han tingut el plaer de conèixer-la.
    Has deixat pocs misteris per descobrir, si pensem en aquells que encara no han gaudit d’aquesta lectura. Si bé, el final és també tant emocionant com el principi, que has deixat més per descobrir; amb el professor Freixenet esbrinant tots els secrets de na Guisla.
    Res més, que donar-te les gràcies per poder reviure per uns instants, aquells quants dies capbussat en aquesta història fantàstica. Ja et vaig dir, que aquest és llegia d’una tacada; m’imagino, que també t’haurà passat igual que a mi. Molt recomanable.
    Gràcies per la teva redacció. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per la teva aportació.
      Potser sí que he desvetllat massa misteris, però penso que la lectura segueix sent imprescindible per copsar tot el que encara queda per descobrir.

      Elimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. si esta ambientada a las pestas de la edat mitjana vaig llegir que els costums ritualistics jueus dels mikwes i altres custums religiosos com els rentats de mans matinals o abans de apats mes el seu aillament de calls , pudian ser suficients com per redui un 20 a 30 % la mortalitat respecta la poblacio cristiana de la epoca , cosa que acabar desenbucan amb les progroms del segle xiv .la poblacio cristiana va acabar culpan d cosas com la pesta o altres a la poblacio jueva que tenia menys mortandant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari. Al llibre s'explica amb molt més detall el per què de la poca incidència de la pesta entre la població del Call i dels recels que aquest fet va aixecar.

      Elimina