UN ALTAR PER LA MARE

Un relat de Ferdinando Camon breu i senzill, gairebé un conte, que ens relata el dolor per la pèrdua de la mare i l'esposa i les diferents maneres de superar-lo.

Tot i la brevetat del llibre, l'autor dedica un llarg capítol a relacionar amb tot luxe de detalls la minuciosa confecció d'un altar per part d'un marit que gairebé sembla morir en l'intent, en un temps impossible, un parell de dies fervorosos, febrils i gairebé agònics, no tant com un gest de devolució, que també, sinó com a homenatge a una dona humil i senzilla, en el sí d'una família de pobres camperols.

Un cop comencen els tràmits per l'enterrament, el marit vol seguir un cost força estès entre algunes famílies i que personalment no comparteixo, com és posar una fotografia de la difunta en el nínxol. Aleshores s'adonen que no es troben cap imatge que li faci justícia i és que les poques vegades que apareix està molt desdibuixada, ja sigui d'esquena o simplement ni els mateixos nens arriben a reconèixer-la. Ha passat tant de puntetes per la vida que gairebé no hi ha cap rastre d'ella que no sigui el rècord.

Però el títol va més enllà i és que una banda de l'altar físic, és el del seu fill, fill de l'Elena, que gairebé sense paraules el millor i més sentit de l'homenatge que es pot dedicar a una mare . Amb el pensament, amb els records, amb el dolor somort i callat.

Els materials que empra el marit són senzills i aprofitats, però el resultat té la grandesa de les obres sinceres.

De la mateixa manera les paraules del fill són senzilles i íntimes, però ens exposa un retrat acurat del que va ser la vida i l'essència d'aquesta dona gairebé analfabeta:

Va envellir aviat. Es va tornar blanca. No havia viscut ni un sol dia, no volia resignar-se a ser vella abans de ser jove.

(...)

Li van concedir la pensió amb tres anys de retard, podia cobrar a l'oficina postal no pas cada mes sinó un cop cada dos mesos. (Cobrava una misèria i encara la reparteix entre els fills) (...) i amb el que quedava es comprava un mocador, o llana per fer-se uns glants, o un parell de mitjons. 

(...)

Era un esperit sensible: li agradaven les coses estranyes, les troballes, les paraules en italià que aconseguia entendre, les sorpreses. De regals no en volia mai (...) Si hi ha algú al món que rep regals, és que algú altre passa gana. 

Tot el relat està marcat per la mort de la mare, però sempre en un to que no té res d'irat ni resignat. Morir-se és un fet, una certesa que ens acompanya des del mateix moment de la naixença, tot i que difícilment ens hi volem afrontar.

Morir és natural, altra cosa és llevar de manera voluntària la vida d'algú, ni que sigui en una guerra.

No es pot pensar llargament en la mort sense embogir una mica. Així que estem tots una mica bojos. Aquesta lleu bogeria és la normalitat, qui no la té no és normal. 

(...)

Nosaltres no sabem què és la mort. Ens aterreix fins que no hi és, com qualsevol misteri. El que és misteriós és enemic nostre. A mesura que es revela, el terror s’esvaeix, es fa la llum, la ment hi penetra, s’adona que també aquell espai fosc és visible: la mort no hi és, és una part de la vida. 
(...)

La mort és tantes coses: silenci d’una veu, separació per sempre, distància sense fi. (...) L’home té el mitjà més senzill: no matar. Qui no mata no morirà. La mort és una tria: n’hi ha prou amb no triar-la.