GUERRES

En relativament poc temps de diferència he llegit aquests dos relats el motiu principal dels quals és la guerra.

Tant és que parlem de conteses llunyanes en el temps o en l'espai, la guerra, amb més o menys sofisticació sempre té el mateix denominador comú que és matar quan més adversaris millor, i, en teoria, patir quantes menys baixes millor, però també té altres aspectes comuns com són la brutícia, la fam, la por...

Jo pertanyo a la generació de la grisa post guerra, els meus pares havien patit tot l'imaginable i  més, i a més, ells formaven part dels perdedors, dels republicans vençuts, i tot i que no eren pas persones rellevants ni havien tingut cap paper preponderant durant la guerra, van ser dels molts als que els va caure tot l'odi, la repressió, la venjança, del bàndol vencedor.

També tinc el record del mutilats. Es podien trobar pel carrer; tinc molt present un home que havia perdut les cames, i s'arrossegava sobre una mena de carretó fet amb fustes mentre s'impulsava amb les mans mig protegides amb uns bocins de cuir o unes pedres. N'hi havia que no presentaven ferides físiques, però el seu estat mental era deplorable, vagaven gairebé sense rumb, alguns es mostraven hostils amb la canalla i mai no vaig saber com s'ho feien per subsistir.

Hèctor Bofill, recull en aquest relat la història del seu avi que va participar a la Guerra Civil i més tard a la Segona Guerra Mundial. L'avi, després de lluitar en la Guerra Civil, fou fet presoner i amb posterioritat mobilitzat per la División Azul.

Pel poc que es comentava a casa meva, un germà de la meva mare que va lluitar al costat de la República,  sospitaven que podia haver patit un destí semblant, amb l'agreujant que va desaparèixer i mai no van ni he pogut resoldre el seu final incert.

¿Per què l’edat dels homes?

Perquè el meu avi formava part de la darrera generació d’europeus occidentals que un vespre capcinejaven i provaven d’adormir-se tot sabent que l’endemà potser moririen en el camp de batalla. 
(...)

El meu avi, com la majoria de soldats lliurats a aquelles guerres, deuria viure fets terribles, perquè no va parlar mai de res concret. 

(...)

L’anomenada Guerra Civil Espanyola va oferir tot un ventall de comportament despietats, en els quals convergien la tradicional brutalitat ibèrica i la sofisticada tecnologia de l’anorreament, dirigida no sols a l’eliminació física sinó també a l’evaporació de la memòria.

(...)

Tendim a associar les gran accions amb alguna fermesa colossal d’individus que gairebé superen la seva condició d’humans quan, més aviat, la valentia depèn de moviments modestos i sovint anònims. Petites excepcions a la desesperació general que significa matar per no ser mort i que denota el principal patró de comportament en un conflicte bèl·lic. 

I parlem de 14. En aquest cas, Jean Echenoz explica d'una manera molt senzilla els estralls de la guerra del 14; el que molts van anomenar "La Gran Guerra". Quatre llargs anys de misèria entre unes tropes mal abillades, desorientades, joves inexperts... com gairebé sempre succeeix.

Si hi ha homes que moren a la guerra, és per falta d’higiene. Perquè no són les bales que maten, és la brutícia, que és fatal i que cal combatre en primer lloc. O sigui que renteu-vos, afaiteu-vos, pentineu-vos i no heu de témer res. (Segons el capità Vayssière)

(...)

De fet, l’Anthime (El nostre protagonista) s’havia adaptat. D’altra banda, suposant que no s’hagués adaptat, que li hagués costat suportar allò i hagués volgut dir-ho, la censura del correu no ajudava gaire a queixar-se.

(...)

Pel que feia als accessoris defensius, primer havien rebut les cervelleres, uns casquets d’acer per protegir el crani que s’havien de dur sota la badana del quepis. (...) La cervellera, incòmoda i que no parava de relliscar, per no parlar de les migranyes que provocava, no va tenir gaire èxit: de mica en mica van anar deixant de portar-la, i aviat ja només s’utilitzava amb finalitats culinàries, per coure un ou o com a plat de sopa suplementari. 
(...)
Però aquesta guerra no es deixa així com així. La situació és senzilla, no hi ha escapatòria: els enemics, al davant, els rats i els polls, a sobre, i, al darrere, els gendarmes.
(...)

L’única opció és aferrar-se al fusell, al ganivet que, amb el metall rovellat, deslluït, enfosquit pels gasos, ja quasi no brilla sota l’esclat dels coets il·luminadors, en l’aire empudegat pels cavalls descompostos, la putrefacció dels homes caiguts i, entre els que encara s’aguanten més o menys drets al fang, la pudor de pixat i de merda i de suor, de brutícia i de vomitat, per no parlar dels efluvis de ranci, de florit i de vell, tot i que en principi el front és a l’aire lliure. 

I acabo amb unes pessimistes reflexions de l'autor Hèctor Bofill que m'ha semblat que recullen tot el que volia expressar en aquest escrit.

Tornarà, tot tornarà, sembla que els humans no acabem mai d'aprendre la lliçó.

¿Tornarà, l’edat dels homes? Mai no ha marxat, encara que l’Europa occidental enceti la tercera generació de persones que han viscut en la il·lusió d’una vida social i política alliberada de la xacra de la guerra.

(...)

En el món desenvolupat, d’altra banda, de vegades només cal una minsa brasa per incendiar una pau que semblava immutable, com va demostrar la Primera Guerra Mundial, la catàstrofe primigènia del segle XX i de la qual derivarien els ciclons de matances que van abduir la fornada del meu avi.