Relat d'un enterrament.

En la meva època de joventut que llegia tot el que queia a les meves mans sense cap ordre ni criteri, recordo haver llegit alguna cosa de William Faulkner i també recordo que em va resultar avorrit i molt pesat. El més segur és que no vaig entendre res.

Suposo que en el fons el record negatiu ha pesat més del que semblava i no ha estat fins ara, després d'un grapat d'anys, i amb més criteri, que m'he decidit a interessar-me per l'obra d'aquest autor del qual només que he llegit i escoltat elogis.

Tot i això, no vaig voler arriscar massa i em vaig decidir per un llibre poc voluminós abans de decidir-me per les seves obres més extenses.

MIENTRAS AGONIZO, gairebé considero que té dues parts diferenciades, on en la primera es narra la història d'una mare agonitzant mentre supervisa com Cash, el seu fill gran, li va construint el seu taüt; i posteriorment, el penós viatge que fa tota la família amb una atrotinada carreta tirada per dues mules, conduint el cadàver cap al seu enterrament que, complint els desigs de la difunta, s'ha de celebrar en un poble apartat. I tot plegat després d'una tempesta que ha destruït tots els ponts del recorregut.

Anem coneixent els diferents membres de la família i algun, pocs, dels veïns a través de les seves pròpies veus, o potser fora millor dir dels seus pensaments.

La diguem-ne protagonista, l'agonitzant mare, ens sorprèn amb unes reflexions que posen en evidència que la voluntat de ser enterrada al seu poble natal obeeix més a uns desigs de revenja vers un marit, Anse, que mai no ha estimat i uns fills no desitjats:

Le di a Anse esos hijos. Yo no los pedí. Ni siquiera le pedí a él lo que podía haberme dado. Era mi deber para con él. 

Una història fosca, curulla d'altres de personals sovint inconfessables, només unides pel que consideren el deure de satisfer la voluntat de la difunta, mentre rebutgen qualsevol ajuda externa i es van consumint física i mentalment en el transcurs del penós viatge.