Abans de morir

En Nano, es desperta en un hospital. Recorda que porta els calçotets bruts i que  segons creu, s’ha mort i ha ressuscitat.

El que en realitat li ha passat és que ha patit un infart en ple carrer i l’han recuperat:

No, no és com si t’haguessis mort, és que efectivament t’has mort. Ets mort. Sí, ara recordes que t’has mort. (...) I aquí a baix hi havia una ambulància i un noi i una noia amb una armilla vermella que estaven ajupits al costat teu, i tu estaves estirat a terra. (...) Desfibril·lador. I et va clavar una enrampada. (...) I et vas despertar. 

L'han dut a un Hospital Públic i com és normal, té un company d'habitació. Un home, del que mai coneixerem el nom; adust, groller i impertinent que a més sembla tenir greus problemes de memòria:

Ara que prou en tens tu amb els teus problemes perquè el veí t’aboqui els seus a sobre cada nit. Prou en tens tu, que ets aquí i no saps el que tens, perquè se t’apareguin també els fantasmes del teu veí d’habitació.

(...)

Estic ingressat aquí, vaig tenir un mareig, vaig caure i em van portar aquí. Sóc el del llit 2. Vostè és a l’1, i aquest altre llit, el meu, és el 2. Així és que aquí sóc jo, el del llit 2. Per a servir-lo. 

El veí, té llargues cavil·lacions que a estones l'inquieten i d'altres se'n vanta:

Sóc viu. Jo era viu, llavors. Paraules, són paraules que passen pel meu cap. Recordo? Recordo alguna cosa? Recordo, sí. Em venen records.

(...)

Tota ells, els que van morir, tots ells, els que jo vaig veure morir, tots ells, els que vaig matar. Ells ronden per aquí, no poden atrapar-me.

(...)

Què passa ara que recordo coses que feia tant que no recordava? Com si fos avui. Com si tot fos aquí al davant. És tot aquí al davant. 

(...)

I quants en vam matar? I què sé jo. I qui en sap la xifra? Qui en té la llista? (...) Quants en vaig matar? I jo què collons sé. “Arriba España”, i cossos avall.

Mentalment va repassant la seva història. Una llarga sèrie de despropòsits i violències. Renega de tot i de tothom mentre barreja present i passat:

En una residència, residència d’ancians. Un maleït asil. De tu. Prefereixo estar adormit. Que em tractin així com si fos mort, un cos mort. Millor això i no que em tractin com un nen o com un boig, un vell sonat. No sóc un vell boig. M’adono de les coses. Jo sóc jo, continuo sent jo. (...) I aquests dos merdes que em netegen no són ningú.

(...)

Estic amb ells, amb les JONS, vaig amb ells. Però no sóc dels seus. No sóc de ningú. El meu partit és el de l’acció, el de la vida. No, no. El meu partit és el de la meva vida.

(...)

Quantes morts hi ha hagut que no consten, que no consten per a ningú. En aquell temps la mort era una cosa molt freqüent. I d’algunes morts no se’n parlava, era com si no es morís ningú. Vam fer molts fantasmes... (...) Vaig matar.

En una de les converses amb el Nano, aquest es manifesta pacifista, cosa que l'enerva:

Quan hi ha una guerra, els pacifistes moren igual que els altres, exactament igual. (...) I la guerra sempre té amo, el que la guanya. Així que no és teva. Ni tan sols dels que hi van morir, la guerra és dels que la van viure i la van guanyar. I, en tot cas, dels seus hereus. I prou.

I mentre va desgranant la seva història des de que era un infant, es va fent més i més evident el seu deteriorament cognitiu, però també la seva trajectòria criminal:

Les nostres ciutats han sigut una festa per als camarades, hem corregut lliures aquests dies. I hem fet el que hem volgut, hem anat a buscar la gent a casa seva i els hem matat com conills.

(...)

Hi ha les coses que només sap el guerrer, l’assassí i ningú més. Ser un assassí per vosaltres, per a la gent comuna, és una cosa dolenta, una cosa immoral. Per a l’assassí, al contrari, ser assassí és la seva naturalesa. L’assassí, des del moment que ocasiona la primera mort, es transforma. Deixa de ser com els altres. 

Entre els diversos records, m'ha semblat significativa una conversa, a raó d'una trobada casual, amb un antic capellà conegut de quan estudiava :

Quan la mateixa Santa Església està perseguida, quan es persegueix la religió, la veritable, quan la veritable Espanya està en perill, doncs per als que estan de part seva és una guerra justa. Quan hi ha màrtirs assassinats per la pàtria i per la religió, com els que hi va haver a les mans dels rojos, doncs els nostres herois no pequen.

(...)

Només nosaltres sabem la història completa, tota. Només jo sé el que va passar del que tu vols saber, perquè hi era. Només els botxins ho sabem tot.

(...)

Som nosaltres qui fem les dones, matem les nenes i neixen les dones. A punta de titola, a punta d’espasa. Entrem a dins d’elles i matem la nena. Tenen raó, és com si morissin elles. Mor una pixanera i neix una puta. 

La història avança amb més protagonistes i es resol amb alguna sorpresa que he obviat. Ha estat una lectura interessant i colpidora que gosaria recomanar.

Diu l’autor:

Aquest és un llibre de ficció, tant l’ancià com els altres personatges protagonistes són fantasmals, fets de paraules i sortits de la imaginació de l’autor.

(...)

Però sense ser un llibre històric, si el lector reconeix en la narració del recorregut vital del personatge principal persones i situacions històriques que coincideixen amb el que va passar entre nosaltres, això no és mera coincidència. És deliberat. 

Home sense nom

Suso de Toro

Traducció de Carles Miró

348 pàgines