No tornaran vius

Grafit a Sabadell

La dura realitat dels joves que són captats per grups terroristes amb la finalitat de cometre atemptats. És evident que malgrat no es nomena en cap moment, ni tan sols els escenaris són els mateixos, la trama està inspirada en l'atemptat que vam patir a Barcelona l'agost del 2017.

El relat és conduït per quatre personatges on cadascun d'ells aporta el seu particular punt de vista tant dels fets, com de l'abans i el després dels mateixos.

Vist des del després, ens adonem d'algun detall que ara ens sembla prou significatiu:

Era un detall que cridava l’atenció, als bars no es barrejaven els sexes, no era habitual veure-hi una cambrera.

(...)

Era un nano callat, poc sociable, i es deia Hhas, divuit anys acabats de fer, nas ganxut. 

Qui era en Hhas?:

Encara en la penombra de l’habitació havia entrat a pàgines prohibides, de sexe i de combatents. Era el que solia fer abans d’adormir-se.

(...)

No, no enyorava el país que no l’havia vist néixer, tan sols enyorava una mica en Mufid, (un antic amic) res més. 

A determinades edats, en especial l'adolescència, les colles adquireixen una gran importància. La pertinença a un grup acostuma a ajudar-los a sentir-se segurs i potser també, a cometre algunes accions que de manera particular mai no s'atrevirien. Aquest fet, pot suposar que puguin caure fàcilment sota el control de líders que els utilitzin per les seves finalitats:

Va ficar-s’hi perquè es fixava en totes les colles de nois als quals desitjava assemblar-se. Magribins bronzejats, orgullosos dels seus orígens  però satisfets de viure allà, ben alimentats, formats en instituts públics i amb una feina que els havia començat a omplir les butxaques amb prou quincalla per no haver de dependre sempre dels pares. 

(...)

Ombres fosques de pell bronzejada a dins la furgoneta. La comunitat, el grups, els teus, tot allò que et fa sentir fort concentrat en una rotllana clandestina. 

L'atemptat ja s'ha perpetrat, s'han retirat els morts, s'han traslladat els ferits, però en el paisatge encara romanen les restes de la tragèdia. I hi seran molts dies, hi restaran en la memòria dels supervivents, dels veïns, de les famílies.

Costarà tornar a passar per alguns d'aquests llocs que en altres moments eren quotidians, els miraran, quan se'n sentin prou forts per fer-ho, amb uns altres ulls, alguns tornaran a escoltar el xerric dels frens del cotxe, ressonaran els trets, sentiran les olors de la pólvora, els laments dels ferits, els crits de dolor i ràbia dels supervivents...

S’hi veia el passeig Marítim en silenci després del xoc, el cotxe bolcat panxa enlaire, tot volt, estesos a terra, els cadàvers dels terroristes morts a trets amb cinturons d’explosius a la cintura. Vídeos que corrien per la xarxa, anònims i impactants. 

(...)

Als atemptats hi ha les víctimes primàries, les directes. Després hi ha les víctimes secundàries, o sigui els testimonis o els familiars. (...) I després hi ha les víctimes terciàries (...) Els que treballem en les emergències, metges, psicòlegs, policies, ens pensem que som una mena de superherois. Fins que alguna cosa falla.

Per molt que ens hi esforcem mai no sabrem què és el que hauríem fet de trobar-nos en les mateixes circumstàncies:

Pel què jo no?

(...)

No val la pena perdre el temps pensant què hauríem fet tots plegats si haguéssim tingut una segona oportunitat. Quan ets tu o ells, quan saps que han assumit que potser no tornarien vius, no tens gaires opcions. 

I l'autor s'hi deté a considerar les sensacions d'uns joves que, tot i semblar adaptats, se senten diferents i han accedit a escoltar i participar en les propostes que els ha fet l'Imam, perquè al cap i a la fi, ell és un dels "seus":

En Hhas tornava cap a casa encara carregat amb més dubtes.(...) Havia deixat de sortir a les nits i ara agafava tots els torns dobles que li oferien a la panificadora perquè treballar servia per pensar en altres coses. 

(...)

Integrats? Els seus avis els retreien que no observaven prou bé les tradicions mentre que, per als companys de l’escola, simplement eren els moros. Amb la identitat en terra de ningú, és massa fàcil que els reclutadors provin de captar-te. 

Quan tot ha passat, s'organitzen ajudes psicològiques adreçades a l'entorn dels joves, també als sanitaris que van assistir els ferits al mateix lloc de l'atemptat, i a les forces d'ordre que van participar en les detencions.

Ningú s'ho esperava, ningú s'ho temia, semblaven uns joves tan integrats, que res no feia témer aquesta evolució. O ara que mirem enrere, potser sí?:

La Nabila, una psiquiatra que també fa teràpia, aporta la seva interessant reflexió:

En àrab gihad no significa només combat armat, significa sobretot esforç. Esforçar-se cada dia contra la prepotència, contra l’egoisme, és a dir, contra els vicis. Practicar el gihad no és matar infidels, és millorar cada dia per ser bones persones. Per això els terroristes no es mereixen que els diguin gihadistes. 

No tornaran vius

Xevi Sala

234 pàgines