Un dur retrat de la realitat que podem trobar en qualsevol barriada perifèrica ( o fins i tot no tant perifèrica) on el problema de l'habitatge s'agreuja amb el de la violència de les bandes que ho volen controlar tot en benefici propi:
Els
pakistanesos eren molts més que ells, que això sí, estaven millor armats, però
sens dubte l’allau d’homes furiosos equilibrava la batalla campal que es
lliurava a l’edifici ruïnós de la Mina.
(...)
Els moderns que no vivien a la zona afirmaven que el Besós i el Maresme
era un barri multicultural; a la Rosa li feia més l’efecte d’un reducte per als
oblidats: allà acabaven tots els qui havien de marxar de casa per guanyar-se el
pa, i els que havent nascut aquí no donaven el nivell econòmic i social per
gaudir de la Barcelona enlluernadora.
Les màfies es volen fer amb tots els habitatges possibles per ocupar-los i destinar-los al tràfic i consum de drogues, el que es coneix com a "narcopisos".
La droga mou molts diners, per tant no s'aturen davant de res, si cal, segresten qualsevol membre de la família, en aquest cas la més aparentment feble. No demanen cap rescat, només volen extorsionar la família per tal que abandonin l'habitatge.
Els protagonistes. En Biel:
Sempre paguem els mateixos. És així, aquí al Pakistan i a la Xina. Les
coses són iguals de merdoses arreu.
(...)
Aquell estiu del 2007, el Biel, amb deu anys acabats de fer, va
aprendre moltes coses: que les nenes no tenen gens d’interès en un nano amb
sobrepès i tan tímid que quequejava en parlar,
(...)
Era inevitable somiar amb les vides d’aquelles persones més afortunades
i que vivien molt millor que ell a escassos deu minuts de casa seva, persones
que no es dirigien a la platja a matar a sang freda un altre ésser humà.
I la Laia, una jove pakistanesa que després de la mort de la mare, s'ha fet càrrec del pare i la germana petita. Viuen en un humil pis, sota l'amenaça dels grups que els volen fer fora, sempre amb violència i que ara veu amb impotència que han segrestat la seva germana:
Al Pakistan en tenien prou per viure, és veritat que anaven molt justos, si fa o no fa, com la resta del veïnat, però no els mancava res, ni roba, ni llibres per anar a escola, ni menjar. Vivien una pobresa digna.
(...)
El pare no era un home intransigent, tot i que tenia present les
tradicions del seu país. Acceptava de bon grat que la seva filla fos una
estudiant brillant, sabia que una carrera com Medicina li obriria de bat a bat
les portes d’una vida millor.
Els seus compatriotes s'organitzen, tracten de donar-se suport, defensar-se dintre de les seves migrades possibilitats:
El pis era ple de gom a gom. Pràcticament no hi havia marge de
moviment. Amics i familiars del barri i de zones veïnes com ara Sant Adrià i la
Verneda s’havien aplegat dins dels quaranta-dos metres quadrats del pis.
(...)
No és el primer cop que aquesta gent fan servir pràctiques mafioses, amenaces,
extorsions, violència fins i tot.
A partir d'aquí, tot és acció, violència extrema i angoixa, sense cap esperança:
L’expedició de rescat de la Hanifa va resultar un daltabaix rotund. El balanç
de morts i ferits era esgarrifós
Mai més
Susana Hernández
180 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada