Memòries d'exili

Nota de l’editor:

Teresa Juvé ens fa una narració magistral de l’inici de la seva pròpia diàspora: la marxa de Barcelona enmig dels bombardeigs, la caravana cap a la frontera incerta d’un país hostil, quasi tant com els avions que metrallaven les fileres d’indefensos.

(...)

Quaranta anys després, Teresa Juvé, que visqué intensament un exili que compartí amb el seu home, l’inoblidable i, alhora prestigiós polític Josep Pallach, ha reprès el tema reescrivint-lo i aportant-li l’enriquidora dimensió de la distància. 

Camprodon. Ruta de l'exili
Setembre 2017

Molts cops m'he demanat per què els meus pares, que formaven part del nombrós grup de republicans que havien perdut la guerra, joves encara i pares d'un petit d'escassos dos anys, no van optar mai per l'exili. Com tantes altres coses, mai no els ho vaig preguntar; ara fa temps que són morts: tots tres.

Com que no tinc altre remei que donar-me jo mateixa les respostes, penso que potser el fet que el pare conservés la feina a Barcelona, i que la mare pogués anar fent algun encàrrec com a modista, els va donar prou seguretat, fràgil, com tot en aquella època, per tal de no aventurar-se amb un futur més incert encara.

Sigui com sigui, van viure una vida, massa curta, i marcada per les estretors i condicionants de tota mena propis de l'època.

Dels que es van exiliar, i han tingut la necessitat i també la possibilitat de deixar constància escrita, anem coneixent diversos relats que ens poden ajudar a fer una idea del seu patiment.

Coneixem els protagonistes de la que ara ens ocupa:

Antònia Pallach

Aquell dia 15 de juliol, doncs, baixava del tren que arribava de París un home jove, ulls foscos i cabell castany, trenta anys escassos, que hi venia per gaudir d’uns dies de vacances. (...) es diu Josep Pallach. Serà el meu pare.

(...)

Ella es diu Teresa Juvé, i l’està esperant tranquil·lament a l’andana de l’estació on arriba el tren de nit que ve de París, i no el coneix.

La narradora es presenta, amb una frase curta i efectiva: 

Ara parlo de mi.

Som a cinc de febrer. D’aquí uns dies tindré divuit anys; porto de guerra des dels quinze, tota una vida. Ja fa deu dies que som al castell de Figueres, els mateixos que el Govern de la República. Per cert que... On són?

(...)

De vençuts n’hi havia per tots els carrers, a tots els racons de la ciutat. Dones vençudes, homes vençuts, nenes vençuts. Vençuts i famèlics, i atemorits. Perquè les bombes no paraven.

(...)

Havíem perdut la guerra. 

Els peus balbs, les mans, balbes, l’ànima, el pensament, freds també. Va ser així que vam passar la nostra primera nit francesa. (...) L’estupor ha succeït a la por. Allò que hi ha allà baix no és una frontera. És una ruptura, és l’esfondrament de tot un sistema d’idees. 

No vol deixar el relat només parlant d'ella, també es vol referir a les dones amb qui va compartir una bona part del seu dir dia a dia. Ho resum també amb una frase:

I ara parlo d’elles:

Era l’hora funesta, l’hora que decidia del bon o del mal humor de tot el dia. La majoria dels nens, mal desperts o avorrits, ploraven a llàgrima viva i els forts crits tràgics de les mares, que servien a cada criatura un compendi de la seva vida de vençudes, no contribuïen de cap manera a fer-ne més lleugera l’atmosfera. 

I acabo. La lluita per la supervivència va continuar durant anys, a l'exili i a casa nostra, d'alguna  manera en sóc testimoni, però ara, aquesta història cal tancar-la:

I passarà un temps, i un dia, quan els exèrcits nazis començaran a envair França, decidirà fugir a peu cap al sud del país amb la mare i la germana i no t’aturaràs fins que no hauràs arribat a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. 

(...)

Mentrestant, el pare ha sortit del camp de concentració d’Argelers en una companyia de treballadors, se’n ha fet escàpol i ha pogut reunir-se amb vosaltres. (...) I durant més de dos anys formaràs part de la Resistència, carregada de missatges i de cartes i sortejant perills que de vegades no hi són, però que d’altres es troben allà, al bell mig del teu camí. 

                                                                                                                                  

L’aiguamort a la ciutat

Teresa Juvé

202 pàgines