L'alegria de viure

Tossa de Mar
2013

La Sílvia Soler comparteix les seves impressions i emocions des que va prendre la decisió de ser escriptora.

O potser fora millor dir que l'ofici la va embolcallar ja des de ben menuda.

Ens parla dels seus pares i dels constants canvis de domicili a causa de la feina del pare. Confesso que jo, que vaig viure al mateix pis molt tronat, fins els vint-i-un anys, envejo una mica la seva situació que entenc que ella comenta una mica amb recança, però, potser aleshores, jo tenia esperit aventurer i m'hauria agradat això d'anar canviant i d'alguna manera recomençar. Bé, només fins a l'adolescència, ara els canvis em fan una mandra terrible:

La feina del meu pare al desaparegut Banco Hispano Americano l’obligava a canviar sovint de residència si volia progressar (...) Quan arribàvem a una nova destinació i ens instal·laven al pis del banc, una altra família acabava de marxar-ne i s’estava adaptant a una altra ciutat. 

(...)

Sembla que, a casa, feia servir la fantasia per esquiva el caràcter autoritari de la meva mare: vaig inventar una casa, la casa verda, on podia refugiar-me quan anaven mal dades.

Com ja he apuntat més amunt, sembla que la seva vocació li va venir de ben jove. Ja heu vist que ella ho comenta així, quan fa referència a la "casa verda" on fugia quan la realitat no la satisfeia. Recordo que jo em refugiava en la memòria, i em recitava mentalment qualsevol poesia del llibre "Las 100 mejores poesías de la lengua castellana" (O potser deia española?). Tot en castellà, és clar, la postguerra...

De vegades, quan em pregunten per què escric, penso que la casa verda ho explica molt bé. Quan la realitat no m’acaba d’agradar, la millor manera de fugir-ne és crear-ne una altra.

(...)

D’adulta m’ha seguit agradant fabular, com és obvi dedicant-me a escriure novel·les. També imagino quan vaig pel carrer i passo per davant d’un balcó prou il·luminat que em deixa veure un retall de vida familiar. Imagino com son la gent que hi viu. (...) Trobo a faltar la facilitat que tenia quan era petita per evadir-me. M’agradaria poder fugir de la realitat quan les coses es posen negres.

El seu dia a dia no s'assembla gens al meu, però encara hi puc trobar algunes coses en les que em podria sentir identificada:

Torno de la llibreria. A la bossa hi duc quatre novel·les que he triat amb l’ajuda de la llibretera. Arribo a casa i em poso roba còmoda: uns pantalons de xandall, una samarreta vella, un jersei gruixut...

(...)

Per un breu moment penso en totes les persones que no llegeixen mai.

(...)

De vegades, quan em llevo al matí, encara em pregunto si és possible que pugui dedicar el dia a fer allò que més m’agrada. Em sento absolutament privilegiada.

I, molt d'acord amb les dates en què escric aquesta entrada, la Sílvia ens parla del Nadal. Val a dir, que tampoc en aquest sentit ni aleshores, ni ara compartim els sentiments:

Els nostres pares eren catòlics practicants i, en conseqüència, ens feien viure el Nadal intensament.

Certament el trasllat de domicili ajuda a fer neteja, a prescindir d'aquelles coses que per costum hem anat acumulant en qualsevol prestatgeria, però si ens ho proposem, només que anem fent una ullada als nostres espais més habituals, de ben segur que trobarem objectes totalment prescindibles. Proveu-ho, fins i tot por resultar divertit:

Els successius trasllats m’han ajudat a prescindir del que considero innecessari. 

I ja, fins aquí el meu comentari. Ha estat una lectura plàcida, sense massa sorpreses:

Escriure és la millor manera de submergir-te en la nostàlgia. Comences a posar una paraula rere l’altra i, tot d’una, et trobes descabdellant una madeixa que fa sortir records que dormien amagats en algun racó de teu subconscient. 

 

L’alegria de viure

Sílvia Soler

152 pàgines