La filla estrangera

Darrere la paret que em separava de la mare, ella compassava una respiració feixuga, densa, i em tranquil·litzava saber que dormia, que en el decurs del dia el tràngol que hauria de passar se li faria menys dolorós si havia pogut descansar. Potser serà aquesta l’última nit de moltes que ja no dormirà, que ja no viurà més com ha viscut fins ara. 

Marroc, 1992
"L'aventura de la ciència"

Najat El Hachmi, d'origen marroquí, ens planteja la commovedora història d'una jove del nostre temps, condicionada per la cultura de la seva mare.

Resulta molt difícil sostreure's als condicionaments familiars de qualsevol mena, no per força ens hem de quedar en la protagonista del relat; qualsevol de nosaltres hem pogut "patir" algun tipus de pressió a la que hem cedit. Pot tractar-se de petites coses en la manera de vestir o pentinar-se, fins al condicionament a fer-se sentir part d'una comunitat cultural o religiosa amb més o menys obligacions i/o restriccions.

Veiem el què explica la protagonista:

A (Un company d'estudi) i jo som uns experts en l’amor, en el teòric, és clar. Bé, jo sóc la teòrica, ell té la seva vida a part, una vida feliç i ben endreçada de la qual no en parlem mai.

(...)

Així doncs, jo no tenia cap interès a fer-me una dona com cal, però d’un temps ençà he començat a fer algunes de les feines que em mana la mare.

En principi, res de massa invasiu, però... hi ha un cosí que li cal nacionalitzar-se, que un matrimoni amb una noia espanyola li facilitaria. I ella cedeix. Una primera decisió que comportarà moltes d'altres:

Avui ens prometem, i ens casem però no ens casem. Ens prometem davant les nostres famílies, anem a ciutat a fer l’acte de matrimoni per tal que jo, un cop que torni on vivim , pugui començar a tramitar els seus papers.

(...)

Ja no llegeixo. No tinc temps ni em convé. He triat aquesta vida en la qual hauria hagut de ser analfabeta com la mare: casar-me, tenir fills, cuinar, netejar, recollir, esgotar-me cada dia i tornar-me a aixecar per fer exactament el mateix que el dia abans.

I retornant als condicionaments, a les pressions:

El seu ideal corporal i el meu són del tot oposats. Ella (La mare) em voldria plena, grassa, amb la cara rodona com la lluna (per mi, pa de pagès). (...) Jo, en canvi, només faig que fixar-me en noies filfèrriques, com moltes de les que anaven amb mi a l’institut.

(...)

A poc a poc hem anat canviant el pla inicial. Des que vam arribar que hem viscut al centre de la ciutat, perquè al casc antic els pisos són vells i barats, però es veu que darrerament s’ha posat de moda viure per aquests carrers ombrívols i molta gent està reformant els edificis.

(...)

Començaré casant-me aquí, a la terra que no és nostra però on vivim de fa anys la meva mare i jo, i acabarem la cerimònia a l’altre costat d’un mar que només ens ha servit per fer els trajectes.

(...)

Jo, d’amigues que em puguin posar la henna no en tinc. De les altres tampoc, ja no me’n queden després d’haver deixat l’institut i de no poder fer gaires coses amb les companyes. 

Ha cedit a totes les pressions, encara no sap que en vindran de noves i més estrictes i ja comença a adonar-se i a penedir-se del pas que ha acceptat a donar:

Jo sóc aquí, estirada al costat del meu nou marit, prement amb força les cuixes perquè és com si m’haguessin foradat i pel forat em pogués escolar, com per una aigüera.

(...)

Era allà a l’altar mirant de fer el que em deien, però el cap se me n’anava cada dos per tres.

(...)

Ell no hi perd res, en el nostre casament, hi guanya una emigració que no podria tenir si es casés amb algú d’aquí, aviat hi guanyarà una feina, un canvi important pel seu benestar material i el de tota la família.

(...)

A les nits es posava damunt meu uns instants en què jo em transformava en una branca tibant, morta, i de dia ell entrava i sortia. Feia la vida de sempre, no ha canviat res.

Avanço. Potser ja s'endevina el que va venir, però em sembla adient recollir les seves paraules:

Al meu marit cosí m’hi vaig anant acostumant de nit, però no de dia. A les nits tancava la porta del nostra dormitori de mobles barats, es despullava amb presses i es ficava sota la manta sense que el pogués veure. De fet, jo tampoc mirava.

(...)

De dia la seva presència era  molt més molesta. 

(...)

Fa tant de temps que no llegeixo cap llibre que sovint em sembla que aquesta imatge, la de mi mateixa amb un llibre entre les mans, forma part d’una altra vida. (...) Com més vagi desllegint, com més oblidi el que aprenia amb els llibres, les paraules, els textos, com més em desfaci de tot allò més fàcil serà adequar-me a la meva nova vida.

(...)

La diferència principal entre les dones que s’acostumen al destí que els ha tocat viure i no protesten si no és en veu baixa amb les amigues, que se senten còmodes en la seva vida matrimonial, i jo, la diferència principal és que elles no han llegit i jo sí.

I arriba un dia en què s'estreny de tal manera el cercle que l'ofega, que ja és conscient de no poder-ho suportar més, un dia que gairebé no l'importa el què deixarà enrere:

S’han complert totes les profecies que penjaven damunt meu, damunt totes les filles de les marroquines aquí.

(...)

Vaig pels carrers esquitllant-me com una ombra que s’esmuny. No vull que em vegi ningú.

(...)

He deixat de sentir odi pel meu cosí-marit, ara només em desperta indiferència. (...) Tot ha anat bé unes setmanes, però avui, avui no sé què ha passat.

(...)

A la frontera ho vaig decidir . (...) Allà vestida amb una gel·laba fosca i un mocador fosc i sent més lluny que mai d’estimar-me, vaig dir que ja està, ja n’hi ha prou, ja és hora de marxar. 

Mercat a Marroc, 1992
"L'aventura de la Ciència"

He llegit amb molta empatia tot el què comentava la protagonista/autora (?). No puc dir que ho comprengui tot, però hi ha una frase que m’ha arribat al cor:

Val més sola que boja.

Escriuria la seva història i així podria ser jo sense ser per ella, però també seria jo sense ser contra ella. 

 

La filla estrangera

Najat El Hachmi

213 pàgines