La follia d'Almayer

Aquesta primera novel·la de'n Conrad va ser escrita el 1895. Sembla que a raó de la bona rebuda que va obtenir, es va decidir dedicar-se de manera exclusiva a la literatura. 

En Joseph Conrad, bon coneixedor dels paisatges i les evidents dificultats de la navegació, a raó de la seva dedicació a la marina, no es limita a explicar-nos una història, sinó que amb les seves descripcions i els seu acurat llenguatge, ens transporta als seus paisatges de manera vívida. Fins i tot, hi ha moments que ens pot semblar sentir les olors d’aquell entorn misteriós i abrupte.

Ens trobem en un lloc fosc i tortuós que l'autor situa en una zona de la illa de Borneo.

I el primer que coneixem és el seu protagonista principal, Almayer, que es desperta d'un mal son recurrent:

Una veu tan coneguda com estrident va despertar Almayer (...) Era una veu desagradable, també. L’havia sentida durant molts anys, i cada any li agradava menys. No hi feia res, però, perquè aviat hi posaria fi, a tot plegat. 

I de sobte retrocedim uns vint anys, fins a conèixer la qui en l'actualitat és la seva esposa. I la trobem en una situació tràgica:

Ella estava conscient, i en la gran pau i quietud del vespre tropical que va seguir a la confusió de la batalla. (...) Estava allà ajaguda, sense fer cas de les mans curoses que s’ocupaven de la seva ferida, silenciosa i absorta.

(...)

A partir d’ara l’esperava l’esclavitud en països llunyans, entre forasters, en entorns desconeguts i potser terribles. Amb catorze anys fets, s’adonava de la seva posició. 

Sabrem que l'Almayer va conèixer la jove, gairebé una nena, que havia estat captivada i educada pel qui enguany és el seu cap. I no va tenir cap inconvenient en contreure matrimoni i accedir així, a una sucosa dot.

D'aquesta desigual unió, havia nascut una filla que s'havia educat lluny de les privacions de la illa:

Almayer va esperar debades saber, dels llavis de la seva filla, la causa del seu retorn. Ni aquell dia, ni cap altre, no va fer mai al·lusió a la seva vida a Singapur.

(...)

Darrerament Almayer havia començat a fer excursions riu amunt. En una petita canoa amb dos remers i el fidel Alí com a timoner desapareixia uns quants dies seguits. Tots els seus moviments eren, sens dubte, observats de prop per en Lakamba i per Abdal·là. 

Però la Nina, la filla que ell adora, amb l'ajuda de la mare, li amaga el motiu del seu retorn. Està enamorada i ja ha fet secretament plans de fugida amb el seu estimat, en Dain:

Per a aquells dos, no existia ara res més, enllà de la borda de l’estreta i fràgil embarcació. El seu món era allà dins, reblert del seu amor intens i absorbent.

(...)

A la llum incerta de les torxes fumejants, en Dain va advertir els contorns imprecisos d’un grup d’homes armats, situats en les ombres fosques de mà dreta.

(...)

Sí, havia tornat a Sambir per la Nina, encara que sabia que els holandesos el buscarien allà, però també havia calculat les seves possibilitats d’estar segur en mans d’en Lakamba. 

L'Almayer, aliè a tot, segueix encaparrat en aconseguir enriquir-se i marxar amb la seva filla:

Volia ser ric, i marxar d’aquí. Volia veure com els homes blans s’inclinaven davant del poder de la teva bellesa i de la teva riquesa. Vell com soc, desitjava buscar una terra estranya, una civilització per a la qual soc un foraster, per tal de trobar-hi una vida nova.

(...)

Si Almayer s’hagués mirat la filla mentre ella es recolzava sobre la barana davantera de la veranda hauria pogut veure com l’expressió d’indiferència donava pas a una mirada de dolor. 

Arribats a aquest punt, apareix un tercer personatge femení, enamorada també d'en Dain, i no només això, sinó que, malalta de gelosia, està disposada a tot per tal que els amants pateixin el major dolor possible, fins a matar. És fàcil endevinar que el drama és imminent:

La seva gelosia i la seva ràbia van culminar en un paroxisme de dolor físic que la va deixar estesa, panteixant, a la riba del riu, en la muda agonia d’un animal ferit.

(...)

En Dain corria cert perill. S’amagava dels homes blancs. Tot això ho havia sentit per casualitat la nit anterior. Tots el creien mort.  Ella sabia que era viu, i sabia on s’amagava.

I el pare, que se sent burlat i menystingut, també està disposat a impedir la fugida dels amants, a costa, si cal, de prendre'ls la vida:

Amb tal de conservar la filla que s’estima, ens arrencaria el cor, a tu i a mi, sense pensar-s’hi gens -va adir la senyora Almayer-. Quan la noia se n’hagi anat, serà com el diable desencadenat. Llavors tu i jo millor que anem en compte. 

I la mare, de normal molt callada, tractarà d'intercedir, tot mostrant el seu rebuig i, fins i tot odi, vers l'home blanc:

Jo vaig ser una esclava, i tu seràs una reina. (...) Tremola davant la seva ira, de manera que ell pugui veure la teva por a la llum del dia; però dins el teu cor te’n pots riure, perquè, després de la posta del sol, ell serà el teu esclau.

(...)

No has de tornar mai a aquella casa. (...) Oblida que has mirat mai un rostre blanc; oblida les seves paraules; oblida els seus pensaments. Diuen mentides. I pensen mentides perquè ens menyspreen a nosaltres, que som millors que ells, però no tan fortes. Oblida la seva amistat i el seu menyspreu; oblida els seus déus. 

Tossa de Mar
Desembre, 2013

No em resisteixo a tancar aquest escrit sense avançar que tot i els negres presagis, aquest no té perquè ser el final. Potser alguna cosa fantàstica succeirà i...:

El triangle groc es va arrossegar lentament de penya-segat en penya-segat, fins que va traspassar l’últim promontori i va resplendir brillantment durant un instant fugaç en el blau del mar obert.

 

La follia d’Almayer

Joseph Conrad

Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

211 pàgines