Taurons en temps de salvadors

Una encantadora i màgica història familiar.

Val a dir que es tracta d'un relat extens del què només tractaré de recollir l'essència de l'argument, cosa que ja d'entrada afirmo que és complicada si no es vol perdre cap element de la màgia que confegeix tot el relat i que, indiscutiblement forma part del seu encant.

Les Foradades
Setembre 2016

Ens trobem a Honoka’a, el 1995, i és la Malla qui recorda com va ser aquella nit màgica en què va iniciar les relacions amb l’Augie i considera que va concebre en Nainoa, el seu primer fill, i els anys i successos fantàstics després que uns taurons el salvessin de morir ofegat, que van passar a continuació:

La marxa nocturna dels espectres: et vam concebre aquella nit, i durant els primers anys de la teva vida van passar coses estranyes.

(...)

L’aigua on eres tu s’havia remogut. (...) Quan vaig tornar a sortir per agafar aire, tu eres a la superfície, de costat, com una nina de drap a la boca d’un tauró. Però el tauró t’aguantava amb delicadesa, ho entens? T’agafava com si fossis de vidre, com si fossis la seva cria.

El temps va passar; som a  l'any 2002:

Quan vas parar de rebre gent, encara et vas allunyar més de nosaltres. Una bona part de tu es va convertir en un secret, i em fa l’efecte que encara no has tornat del tot. 

(...)

Si eres més dels déus que de nosaltres, si eres una cosa nova, si havies de refer les illes, si en tu, en el cos d’aquell noiet, es movien tots els reis antics, jo, és clar, no podia ser qui t’havia d’ajudar a desenvolupar tot el teu potencia. El meu temps com a mare estava a les acaballes. 

En Nainoa, té dos germans, en Dean i la Kaui, que sovint pateixen la convivència amb el germà a qui se li atribueixen poders gairebé divins:

Em vaig abocar a la feina. Ara, la frisança, les ganes de lluitar i les essències que s’aplegaven  dins meu a l’ambulància eren com una addicció, sempre acaronant-me per cridar-me l’atenció.

(...)

Tot aquell anys, déu-n’hi-do! Va ser com tornar a viure al límit de la llegenda, igual com després d’allò dels taurons, però encara més intens. 

(...)

Potser el pare, la mare i els déus no es preocupaven tant de mi com d’en Noa. Però això no volia dir que jo no pogués ser alguna cosa. Jo encara era aquí. 

Un tret que podríem considerar distint i original, és que, tot i que el protagonista del relat és, sens dubte, en Nainoa, o Noa com acostumen a nomenar-lo els seus germans, el noi prodigiós, el sanador, el que defensen els taurons... ell intervé escassament i són els altres el que el nomenen 

I mentre el relat avança, gairebé de sobte en Noa comença a perdre tot l'interès per la vida així com de la seva facultat de sanar que, val a dir, el deixa exhaust. 

I desapareix. Fuig? Es perd?...

I és la Malla, la germana, que ha d'abandonar els estudis i el seu futur prometedor com a jugadora de bàsquet, perquè li recau la tasca difícil de tenir cura dels pares que han caigut en una davallada tant de salut física com psicològica i també econòmica, doncs depenien totalment dels guanys de Noa com a sanador: El pare i la mare havien de fer mans i mànigues per arribar a fi de mes. (...) L’única manera de sortir d’una situació així és ser tan bo en una cosa que els altres es vegin obligats a pagar-te. I pagar-te grans quantitats de diners. I això és el que em vaig proposar quan vaig arribar a Spokane.

(...)

Les primeres setmanes la situació entre la mare i jo no va ser bona.

(...)

Aquesta, doncs, és la situació: soc una mena de criada i infermera de merda.

(...)

Així doncs, treballo. Els matins soc a la finca d’en Hoku. Cavo, llauro i planto. Faig rases i cavallons, empenyo carretons i sembro. (...) En fi, em sembla que ara queda clar què soc. 

I és en Dean, el germà, qui surt en la seva cerca:

Ara faig de carregador, sí, però m’he format per tenir una feina de conductor, perquè suposo que cobraré una mica més i sortiré a fora.

(...)

La mare em va trucar per dir-me que en Noa havia desaparegut mentre feia una excursió molt llarga pe l’Illa Gran, tot sol i a peu.

(...)

Encara busco en Noa, tot sol ara, quan l’equip de cerca i salvament, la família i els amics han deixat de fer-ho. 

I potser el troba, o potser només és una intuïció:

Quan vaig arribar allà, al lloc on va caure, durant uns instants va ser com si jo i tota la vall ens toquéssim. 

 

Les Foradades
Setembre 2016

És el destí el qui ha marcat el seu final? Ha estat realment un final?

Els taurons no estaven lluny. Igual...:

Si un déu és una cosa que té un poder absolut sobre nosaltres, en aquest món n’hi ha molts. Hi ha déus que escollim i n’hi ha que no podem evitar; hi ha déus als quals preguem i déus depredadors; hi ha somnis que esdevenen déus, passats que esdevenen déus i malsons que també. 

(...)

Per a la mare, en Noa era un fill però també eren les llegendes que l’envoltaven. La manera com aquestes llegendes concentraven en un sol propòsit tot el que ens feia mal, com ara els anys de pobresa, el trasllat a la ciutat, la merda de feines que tenien ella i el pare. (...) El gran destí és una cosa que embriaga. 

Taurons en temps de salvadors

Kawai Strong Washburn

Traducció de Josefina Caball

446 pàgines