dijous, 29 de desembre del 2022

Una novel·la russa

He llegit força escrits de'n Emmanuel Carrère que acostumen a agradar-me. Aquest cop, ha estat diferent, no tant com per arribar a dir que m'ha decebut, però s'hi acosta molt a la decepció, en part per la reacció humana del protagonista (el mateix autor).

El començament és la descripció dels antecedents de localització dels llocs i els protagonistes de la història russa.
Hi passaré una mica per sobre, perquè, tot i ser el suposat motiu de la novel·la, no ha estat ni de lluny el què més m'ha interessat.
A Kotèlnitx el tren només s’atura deu minuts, tenim poc temps per descarregar les nostres caixes de material. (...) Al nostre voltant tot s’assembla molt a l’estació del Transsiberià de la meva història. 

Història de l’András Toma:
En arribar, li van diagnosticar esquizofrènia. Però era un home en estat de xoc que havia conegut els horrors de la guerra i que havia passat tres anys en diversos camps de presoners. L’episodi psicòtic que va patir va ser una reacció a aquestes experiències traumàtiques i mai no es van repetir. 
(...)
Entre el dia de la seva marxa, el 14 d’octubre del 1944, i el de la seva arribada a Kotèlnitx, l’11 de gener del 1947, se li perd el rastre.
(...)
Els deu primers anys del seu internament, l’András Toma va ser un pacient tinyós, violent i rebel. 
(...)
Es va convertir en un pacient dòcil. (...) Del pavelló dels alterats el van transferir al dels estables. 

També ens trobem amb alguna referència al seu passat que ell mateix confessa que li ha ocupat sovint el pensament:
El meu avi matern, Georges Zourabichvili, va ser un emigrant georgià que va arribar a França al principi dels anys vint, després d’estudiar a Alemanya. 
(...) 
El 18 de juliol de 1936, les tropes franquistes es revoltaren contra el Front Popular espanyol i les Brigades Internacionals s’organitzaren per anar-lo a ajudar. Però en Georges (...) hauria preferit formar part d’una altra brigada: la Bandera sostinguda pels franquistes. (...) Ja fa una pila d’anys que admira Mussolini i Hitler.
(...)
He intentat escriure alguna cosa a partir de les notes que vaig prendre sobre el meu avi, però no he pogut i m’ha fet bé deixar-ho estar.

Però deixant de banda la part de la seva història "russa", m'inclino per comentar tot el que fa referència al que, per mi, és el veritable argument del relat.
Arribem a un apartat, o capítol, o diguem-ne com vulguem, on l’autor ens ofereix un conte eròtic molt elaborat. De fet, sembla que el va publicar a “Le Monde” amb la intenció que la seva companya sentimental el pogués llegir mentre viatjava.
Podria considerar-se una idea original, car en cap moment no descriu la seva imatge, però, posant-me en el lloc d’ella em sembla força inoportú i fins i tot impertinent.
Aquest fet va causar el trencament de la relació per tot un seguit de casualitats molt confoses i que no deixen en massa bon lloc l’Emmanuel.
Val a dir, que la destinatària no el va llegir mai i gosaria afirmar que sortosament per ella.

I l'Emmanuel ens deixa amb la incògnita del què passarà amb el seu relat eròtic i reprèn la confosa història amb què ha iniciat la novel·la, situant-se de nou a Kotèlnitx per fer el reportatge del que ell mateix confessa que no té ni argument ni guió i que repeteixo que no m'ha interessat gaire:
Quin és, de fet, el nostre tema? Em veuria en un compromís si ho hagués de dir. (...) No hi ha ganivets, en aquesta ciutat.
(...)
Teòricament soc el cap de l’equip, però no decideixo res, em deixo portar i, en totes les trobades que fem, em comporto com un pes mort, somrient de tant en tant. 

I tot sembla indicar que el seu "experiment" literari no ha reeixit i es torna a endinsar en el projecte eròtic del què, seguint la línia argumental del llibre, he començat a parlar-ne més amunt i que ara ja sabem que ha resultat fallit:
S’han acabat les històries de follia, de pèrdua, de mentides, en fi, he passat a una altra cosa, ara dic a una dona que l’estimo, és una declaració d’amor.
(...)
Tot el que ha passat aquests darrers dos dies em balla pel cap. Ho agafi per on ho agafi, hi ha alguna cosa que se m’escapa.
(...)
Quatre de la matinada. Acabo d’escriure tot el que ha passat aquests dos darrers dies. Més endavant, molt temps després, faré algunes correccions, eliminaré algunes coses, però a grans trets, tot el que precedeix ho vaig escriure aquella nit.
(...)
La teva desaparició, les respostes evasives per telèfon, ningú no entén res, tots estan ansiosos per saber. (Es fa una mica “el pena” amb els seus amics.)
(...)
Fa vuit dies que es va publicar i tu deus ser l’única persona que conec que encara no ha llegit el relata que vaig escriure per a tu. 
Però tots els comentaris i reflexions al respecte, els fa públicament, la qual cosa em sembla un error, i a més s’emprenya quan s'assabenta que ella no l'ha llegit, ni sembla tenir cap intenció de fer-ho.


Gener, 2019


I ja ho deixo:
He volgut explicar dos anys de la meva vida, Kotèlnitx, el meu avi, la llengua russa i la Sophie, amb l’esperança d’atrapar a través del parany alguna cosa que se m’escapa i em mina. Però això se’m continua escapant i continua minant.
Malgrat això, ell mateix afegeix que fa anys que comparteix la vida amb una nova companya i, fins i tot, han tingut un fill.

 

 

Una novel·la russa
Emmanuel Carrère
Traducció d’Ona Rius Piqué
295 pàgines

  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada