He llegit força escrits de'n Emmanuel Carrère que acostumen a agradar-me. Aquest cop, ha estat diferent, no tant com per arribar a dir que m'ha decebut, però s'hi acosta molt a la decepció, en part per la reacció humana del protagonista (el mateix autor).
El començament és la descripció dels antecedents de localització dels llocs i els protagonistes de la història russa.
Hi passaré una mica per sobre, perquè, tot i ser el suposat motiu de la novel·la, no ha estat ni de lluny el què més m'ha interessat.
A Kotèlnitx el tren només
s’atura deu minuts, tenim poc temps per descarregar les nostres caixes de
material. (...) Al nostre voltant tot s’assembla molt a l’estació del
Transsiberià de la meva història.
Història de l’András Toma:
En arribar, li van
diagnosticar esquizofrènia. Però era un home en estat de xoc que havia conegut
els horrors de la guerra i que havia passat tres anys en diversos camps de
presoners. L’episodi psicòtic que va patir va ser una reacció a aquestes
experiències traumàtiques i mai no es van repetir.
(...)
Entre el dia de la seva marxa,
el 14 d’octubre del 1944, i el de la seva arribada a Kotèlnitx, l’11 de gener
del 1947, se li perd el rastre.
(...)
Els deu primers anys del seu
internament, l’András Toma va ser un pacient tinyós, violent i rebel.
(...)
Es va convertir en un pacient
dòcil. (...) Del pavelló dels alterats el van transferir al dels estables.
També ens trobem amb alguna referència al seu passat que ell mateix confessa que li ha ocupat sovint el pensament:
El meu avi matern, Georges
Zourabichvili, va ser un emigrant georgià que va arribar a França al principi
dels anys vint, després d’estudiar a Alemanya.
(...)
El 18 de juliol de 1936, les
tropes franquistes es revoltaren contra el Front Popular espanyol i les
Brigades Internacionals s’organitzaren per anar-lo a ajudar. Però en Georges
(...) hauria preferit formar part d’una altra brigada: la Bandera sostinguda
pels franquistes. (...) Ja fa una pila d’anys que admira Mussolini i Hitler.
(...)
He intentat escriure alguna
cosa a partir de les notes que vaig prendre sobre el meu avi, però no he pogut
i m’ha fet bé deixar-ho estar.
Però deixant de banda la part de la seva història "russa", m'inclino per comentar tot el que fa referència al que, per mi, és el veritable argument del relat.
Arribem a un apartat, o capítol, o
diguem-ne com vulguem, on l’autor ens ofereix un conte eròtic molt elaborat. De
fet, sembla que el va publicar a “Le Monde” amb la intenció que la seva
companya sentimental el pogués llegir mentre viatjava.
Podria considerar-se una
idea original, car en cap moment no descriu la seva imatge, però, posant-me en
el lloc d’ella em sembla força inoportú i fins i tot impertinent.
Aquest fet va causar el
trencament de la relació per tot un seguit de casualitats molt confoses i que
no deixen en massa bon lloc l’Emmanuel.
Val a dir, que la destinatària no el va llegir mai i gosaria afirmar que sortosament per ella.
I l'Emmanuel ens deixa amb la incògnita del què passarà amb el seu relat eròtic i reprèn la confosa història amb què ha iniciat la novel·la, situant-se de nou a Kotèlnitx per fer
el reportatge del que ell mateix confessa que no té ni argument ni guió i que repeteixo que no m'ha interessat gaire:
Quin és, de fet, el nostre
tema? Em veuria en un compromís si ho hagués de dir. (...) No hi ha ganivets,
en aquesta ciutat.
(...)
Teòricament soc el cap de
l’equip, però no decideixo res, em deixo portar i, en totes les trobades que
fem, em comporto com un pes mort, somrient de tant en tant.
I tot sembla indicar que el seu "experiment" literari no ha reeixit i es torna a endinsar en el projecte eròtic del què, seguint la línia argumental del llibre, he començat a parlar-ne més amunt i que ara ja sabem que ha resultat fallit:
S’han acabat les històries de
follia, de pèrdua, de mentides, en fi, he passat a una altra cosa, ara dic a
una dona que l’estimo, és una declaració d’amor.
(...)
Tot el que ha passat aquests
darrers dos dies em balla pel cap. Ho agafi per on ho agafi, hi ha alguna cosa
que se m’escapa.
(...)
Quatre de la matinada. Acabo
d’escriure tot el que ha passat aquests dos darrers dies. Més endavant, molt
temps després, faré algunes correccions, eliminaré algunes coses, però a grans
trets, tot el que precedeix ho vaig escriure aquella nit.
(...)
La teva desaparició, les
respostes evasives per telèfon, ningú no entén res, tots estan ansiosos per
saber. (Es fa una mica “el pena” amb els seus amics.)
(...)
Fa vuit dies que es va
publicar i tu deus ser l’única persona que conec que encara no ha llegit el
relata que vaig escriure per a tu.
Però tots els comentaris i reflexions al respecte, els fa públicament, la qual cosa em sembla un
error, i a més s’emprenya quan s'assabenta que ella no l'ha llegit, ni sembla tenir cap intenció de fer-ho.
 |
| Gener, 2019 |
I ja ho deixo:
He volgut explicar dos anys de
la meva vida, Kotèlnitx, el meu avi, la llengua russa i la Sophie, amb l’esperança
d’atrapar a través del parany alguna cosa que se m’escapa i em mina. Però això
se’m continua escapant i continua minant.
Malgrat això, ell mateix afegeix que fa anys que
comparteix la vida amb una nova companya i, fins i tot, han tingut un fill.
Una novel·la russa
Emmanuel Carrère
Traducció d’Ona Rius
Piqué
295 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada