Xacona

Vagi per endavant que m'ha costat entrar en el relat, trobar-li aquell puntet que et lliga a la història, i potser és que aquesta història resulta complexa i enrevessada:

Una xacona és una peça instrumental en forma de variacions sobre un baix obstinat. (Nota de l’autor)

Podria ser la història d'una infidelitat.

També podria ser la història d'una mentida sostinguda.

Clar que també podria tractar-se d'una confusió...

O potser són totes tres coses, i fins i tot alguna més. 

I el relat, que es repetirà i es repetirà comença així:

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit. "Clara R", deia el remitent. va desplegar la carta "Estimat Gustau”, començava. (...) Continuava: “No puc viure sense tu. Compto cada minut que falta per tornar-te a veure. Quin sentit té la meva vida si no puc abraçar-te, acariciar-te, besar-te, tenir-te?”

(...)

Havia començat a fer neteja aquell matí. Era una dona pràctica.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit.

(...)

Sempre havia estat un home pelut, en Gustau. (...) Si en Gustau s’havia tornat una desferra, ella, en canvi, havia combatut dignament el desgast dels anys gràcies a la perícia del doctor Fígols, que havia anat reconstruint aquelles parts del cos que es deterioraven. 

(...)

Costa d’acceptar que s’ha viscut tota la vida en un engany.

(...)

El doctor Fígols li havia pronosticat sis mesos i no va arribar als tres.

(...)

En Gustau va ser un malalt exemplar. (...) L’endemà del funeral, va rastrejar a l’ordinador els comptes de correu d’en Gustau.

Un incís en el relat del sobre i el missatge per comentar el què i com havia estat la vetlla i la cerimònia de comiat:

l’urna l’havia escollit la Roser i no s’havia estat de res: en Gustau va ser un pare amorós, un marit exemplar, una bona persona: es mereixia descansar en el receptacle més sumptuós. (...) Abans d’anar al llit va enfilar-se en una escala i va agafar l’urna. Pesava. Com podien pesar tant unes cendres? Però les cendres no pesaven, ho va comprovar quan va buidar-les a la bossa d’escombraries: era el marbre. Que agradable passar la mà per una superfície tan ben polida!

I de cop i volta, una inesperada sorpresa:

L’inspector Quintana portava el discurs ben aprés com si estigués en una representació teatral.

(...)

S’informa que l’autòpsia ha detectat una substància misteriosa a l’estómac del finat; s’anuncia que s’està considerant la hipòtesi d’un homicidi.

Però insistim en què la història està concebuda com una xacona en què les repeticions s'aniran produint alhora que s'inseriran lleugeres, o no tan lleugeres variacions, en aquest cas en forma de repentines aparicions del difunt:

Mentre estripava les cartes i les llençava a la paperera, Jascha Heifetz tocava la “Xacona” (...) Aquella “Xacona” de Bach era una altra de les músiques que fascinaven en Gustau.

(...)

Li hauria agradat que s’hagués limitat a aparèixer assegut a la taula del despatx, seré, callat, abstret en la correcció d’un feix d’exàmens. (...) Fins i tot hauria preferit la tradicional aparició ingràvida, transparent.

(...)

Però les irrupcions d’en Gustau no eren mai silencioses ni discretes.

I un incís per conèixer, succintament, val a dir, la Roser:

Va trobar el feix de cartes set anys després del funeral mentre endreçava el despatx del marit.

 O potser...:

Troba el sobre l’endemà del funeral, mentre està endreçant el despatx del marit. (...) Passa uns dies trasbalsada.

(...)

La dona havia adquirit l’habilitat de veure’s de fora: una mirada extrínseca que li permetia contemplar-se amb objectivitat, com en un pla cinematogràfic.

(...)

Ni vint-i-quatre hores havia trigat a buidar l’armari d’en Gustau, l’endemà del funeral.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit.

(...)

El dia abans un camió s’havia endut els mobles del despatx i tot allò que contenien. No va voler diners.

(...)

L’endemà del funeral, mentre la dona endreçava el despatx es va trobar un sobre. “Clara R.” deia el remitent.

I no ens podem oblidar pas de l'inspector Quintana i la seva aparició i actuació totalment inversemblant al llarg d'un encontre sexual inexplicable i inexplicat:

El timbre de la porta sempre li recorda el renill d’un cavall.

(...)

Quan el coit comença a perdre pistonada (...) els copulants es decideixen -per fi¡- a canviar la disposició dels seus cossos.

(...)

L’inspector Quintana, doncs, ejacula.

(...)

L’home, que de seguida ha recuperat el decòrum (...) ja s’ha posat els pantalons (...) s’apuja la bragueta dient: “Senyora, tindrà notícies nostres”.

I faig un salt en el relat, que aquest cop no n'estic prou segura si és endavant, al costat, o bé cap enrere...

Va trobar el feix de cartes mentre endreçava el despatx del marit difunt.

(...)

No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber.

I un altre salt, no massa gran en l'escrit, però que en el relat ens fa trontollar un cop més:

La dona ja no hi és. El despatx és buit. Damunt la taula, els bocins diminuts de la carta estripada,

(...)

Quan les persones moren, els espais que les acollien conserven la seva presència. Les olors, els elements decoratius, els objectes i la seva disposició particular evoquen el difunt. 

(...)

Troba el sobre l’endemà del funeral, mentre està endreçant el despatx del marit. “Clara R.”, diu el remitent. Desplega la carta. “Estimat Gustau”, comença.

(...)

Va trobar el sobre l’endemà del funeral, mentre endreçava el despatx del marit. “Clara R.” deia el remitent. Va desplegar la carta. “Estimat Gustau”, començava.

I de sobte, quelcom més inversemblant encara. I és que truquen a la porta i...:

Quan la dona obre, apareix en Gustau. “Però si et vam enterrar ahir!”, protesta. És en Gustau i alhora no l’és. (...) En lloc de parlar, emet un ronc continu i quan ella intenta tancar-li la porta als nassos (si d’aquella protuberància purulenta se’n pot dir nas) el ronc es transforma en un esgarip sostingut.

(...)

No hauria d’haver obert.

(...)

L’home que sembla en Gustau encara que en Gustau estigui mort i enterrat té ara un forat net al mig del front d’on raja un líquid negrenc. (...) L’home que era el difunt Gustau i que ara torna a ser el difunt Gustau està estès a terra enmig d’un basal de sang fosca.

(...)

Una nit va descobrir-lo al despatx i es va espantar. L’insòlit deixa de ser-ho quan es torna rutina. (...) Però aquella nit el fantasma d’en Gustau seia davant la taula del despatx, vestia la roba que solia posar-se per estar per casa.

(...)

Era un Gustau concebut amb tant realisme que, quan va allargar la mà per tocar-lo, esperava sentir l’escalfor de la pell.

I finalment (O potser no):

Quant fa del funeral? Difícil de precisar, perquè en el seu estat ha perdut la percepció del temps. (...) Els dies passen indistints.

(...)

Una vida d’enganys, subterfugis i maquinacions, reflexiona ara ell, i tot per acabar habitant aquest univers paral·lel de tedi. 

(...)

Que la dona no endreci mai més el despatx del marit difunt, que no trobi cap carta comprometedora. 

El llibre, doncs, es tanca i mai més torna a obrir-se, 

i els personatges que tant bé han servit a l’autor queden presoners allà dins, 

se’ls congelen les il·lusions i els anhels, 

els desenganys, les gestes, les misèries, 

tot s’ha acabat, prou, deixem-ho córrer, 

fi. 

 

 

Xacona

Jordi Masó

270 pàgines