Us presento l'autor, segons una brevíssima informació extreta de la Viquipèdia:
Massimo Recalcati és un filòsof i psicoanalista italià, nascut al novembre del 1959. Ha publicat una trentena de llibres, que han estat traduïts a diversos idiomes.
També recullo un resum de la introducció del llibre que ens ocupa:
Al centre d’aquest llibre hi ha la relació de la
vida humana amb l’experiència traumàtica de la pèrdua.
(...)
De fet, ni
el treball del dol ni el sentiment de nostàlgia poden recuperar el que hem
perdut per sempre.
(...)
¿Realment podem tenir nostàlgia del futur?
¿Nostàlgia d’un lloc on no hem estat? ¿D’un amor que no hem viscut mai? ¿D’un
viatge que no hem fet mai? ¿D’un pensament que no hem pensat mai?
 |
| Museu Europeu d'Art Modern Barcelona |
Val a dir, que ha estat una lectura força interessant, de les que em fan aturar-me i rumiar. Llarga, extensa, molt raonada.
I segueixo, deixant-li la paraula:
No estem fets per morir, sinó per néixer, afirmava
Hanna Arendt. Tanmateix, la nostra vida comença a morir en mateix instant de la
primera alenada.
(...)
No és pas casualitat que els animals s’assemblin
als éssers humans sols quan emmalalteixen. (...) Els nadons -homes o animals-
s’assemblen perquè encarnen l’aspiració positiva de viure i, alhora, amb la
seva mort, revelen la vulnerabilitat més gran davant de la vida mateixa.
(...)
És segur que la nostra vida acabarà als braços de
la mort, però cap de nosaltres pot saber quan.
Evidentment, podem "desaparèixer" de forma més o menys voluntària en determinats moments de la nostra vida, però en tot moment, en Massimo es refereix a la mort. A la desaparició total i absoluta:
La mort física del nostre cos no és l’única
experiència de la mort que podem provar. (...) La nostra vida està envoltada de
totes les pèrdues que l’han marcada, per les ferides que les separacions hi ha
deixat, pels fantasmes dels nostres morts.
Però que perdem quan "l'altre" desapareix?:
Perdre qui donava sentit a la nostra vida implica perdre’s.
Són els dos costats del trauma de la pèrdua: l’objecte s’enfonsa en el no-res i
el subjecte el segueix.
(...)
El primer lloc que perdem quan l’Altre desapareix,
és, de fet, el lloc del seu cos. (...) El dolor de la pèrdua és un dolor que
talla la respiració a la vida perquè redueix la vida mateixa al dolor.
(...)
En aquest sentit, la fi d’un amor, quan és
veritablement irreversible, s’assembla a la mort. Ja no hi haurà cap després.
Tot i que, podem trobar-nos amb persones que asseguren tenir el do de comunicar-se amb els morts, la tossuda realitat científica assegura que:
El subjecte que mor no pot explicar la pròpia
mort, no pot transmetre’n el significat, no pot donar testimoni d’allò que ha
viscut. Són sols els altres -els que resten, no qui se’n va- els que poden
interrogar-se sobre el misteri de la mort.
Els vius entomen les conseqüències de la desaparició
de qui mor a partir del ritual funerari de l’enterrament, que manifesta el
comiat simbòlic del difunt per part de qui encara resta viu. (...) Sense aquest
ritual, la mort pot semblar encara més atroç del que és.
El temps de dol resulta inevitable. I no és referint-se a manifestacions externes, com ara vestir-se de negre:
El dol és la condició dolorosa que colpeix qui
resta i ha de mesurar la seva impotència total davant de l’enorme poder absolut
de la mort.
(...)
El rebuig del món, que pot acompanyar el temps del
dol, subratlla que el món ja no és el que era abans del trauma de la pèrdua i
que el món, tal com ha esdevingut després d’aquest trauma, encara que ja no
sigui el mateix, retorna dràsticament com un món estrany i hostil. (...) Per això,
després d’un dol significatiu, experimentem la sensació que ja no reconeixem el
món tal com l’havíem conegut i que no trobem el nostre lloc en aquest món.
I, si parlem de dol, haurem de referir-nos a la melancolia de l'absència que, personalment considero com a una part consubstancial al dol:
L’angoixa melancòlica, a diferència de l’angoixa
més comuna, no és angoixa de separació, sinó una angoixa que brolla de la
impossibilitat de la separació.
(...)
Davant del trauma de la pèrdua, la tendència
psíquica més habitual és la d’idealitzar qui ja no hi és ocultant-ne les
limitacions i defectes i exaltant-ne les virtuts i les qualitats.
(...)
¿Quan, doncs, es rebutja un dol? Quan la
idealització melancòlica de l’objecte perdut tendeix a ser desbordant, en una
mena d’al·lucinació.
En Massimo, també comenta un fet que m'ha resultat especialment curiós i força interessant a l'hora que complex. Em refereixo al "treball" del dol:
En primer lloc, el treball del dol es configura
com un treball de la memòria. L’objecte perdut es recorda en totes les seves
representacions possible.
(...)
El dolor psíquic acompanya necessàriament
qualsevol treball del dol.
(...)
Per tant, memòria, dolor i temps són els tres
primers elements constitutius de qualsevol treball de dol.
I ja, fent un salt, vaig arribant a les conclusions que gairebé podríem considerar englobades en la nostàlgia. Veiem:
Per bé que el treball del dol permet que la nostra
vida ja no dugui damunt les espatlles el pes del que ha perdut i torni a viure,
això no significa que es pugui negar la ferida que, per causa d’aquella pèrdua,
ha quedat marcada de manera indeleble.
(...)
En la malenconia, el treball del dol es fa
impossible perquè la reacció luctuosa es fa crònica. (...) Amb la nostàlgia en canvi,
entrem en un món diferent, tot i que al centre d’aquesta experiència emocional,
com passa amb el dol, hi ha també el gran motiu de la pèrdua.
(...)
Existeix, però, un segon rostre de la nostàlgia.
(...) És, segons Lacan, la doble ànima del desig humà: d’una banda, el desig com a enyor fonamental -l’enyor per
la Cosa, pel cos de la mare, per l’Objecte perdut per sempre-; de l’altra, el
desig com a obertura inaudita, tensió cap al que és nou.
 |
| Museu Europeu d'Art Modern Barcelona |
Davant de la mort d’un mestre -com davant de la d’un pare estimat-
la sensació que preval és la de quedar indefensos.
(...)
Cap pare, cap mestre, cap mare, cap ideal, cap Déu pot salvar-nos.
La llum de les estrelles mortes
Assaig sobre dol i nostàlgia
Massimo Recalcati
Traducció de Roser Homar
131 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada