M'hi nego

El primer que m'ha vingut al cap després de llegir aquesta novel·la, és que el més encertat és el títol. De la resta, bé, en podríem parlar...

Grafit a Sabadell

Comença el relat l'any 2006, per una trobada casual, després de trenta anys de distanciament, entre els que havien estat dos amics. I així anem descabdellant la història que comença el 1962 en què els dos nois, tot i la seva amistat, són molt distints, o més ben dit, les seves respectives famílies no tenen res en comú, ni emocionalment i econòmicament.

Primer coneixem en Jim que en el seu moment, dels dos amics semblava que era el que tenia possibilitat d'estudiar i forjar-se un futur: De bona família, ben educat, però no sempre la vida es desenvolupa com es podia preveure:

Havia estat de baixa per malaltia un any i què passaria a partir d’ara era una incògnita. 

I passem al 1962, amb en Tommy, l'altra amic, que acaba de tenir una de tantes batusses amb el seu pare i l'havia abatut amb un fort cop d'un bat de beisbol:

Odiava el pare. Tothom sabia que odiava el pare. 

 (...)

Em vaig aixecar, vaig deixar el bat a terra al costat de la seva cama destrossada perquè ningú dubtés del que havia passat i vaig cridar la Siri.

(...)

La Siri i jo vam anar cap a la casa on vivia en Jim amb la seva mare. (...) ningú va baixar a la vorera a ajudar-nos, i si algú hagués volgut donar-nos un cop de mà li hauria dit que no. Tal qual. 

En Tommy recorda aquell dia en què els dos germans van començar una nova vida tots sols:

Sempre estàvem junts, en Jim i jo, sempre ho havíem fet així. (...) El pare es va esfumar, ningú li va veure el pèl mai més

(...)

Havien aconseguit transformar la casa en una llar, ell i la Siri, tots dos sols havien expulsat l’olor de tabac de totes les habitacions, havien fet net a tots els racons, havien cuinat i s’havien ocupat de les bessones, havien mirat la tele plegats al vespre, estaven millor que ningú. 

I en aquesta rememoració, arriba el torn de la Siri:

Veia en Jim cada dia. Parlàvem més d’un cop per setmana.

(...)

La primera vegada que en Jim em va besar va ser una tarda d’aquella tardor. (...) i si he de dir la veritat la cosa va anar al revés, vaig ser jo qui el va besar. En Jim tenia un no-sé-què.

(...)

Jo no havia besat mai ningú, tenia setze anys i potser era insòlitament tard, ves a saber. 

(...)

Ens vam mirar i segurament vam pensar que seria bonic que ens tornéssim a besar.(...) Ens vam deixar anar i en Jim va dir, que vagi bé, Siri, i jo, ens veiem demà a l’institut. 

Però en Jim covava una malaltia que finalment va implosionar amb uns efectes devastadors:

Al cap del temps no és fàcil veure de quina manera un està boig.

(...)

En realitat, tampoc recordo que estigués boig. O malalt, si així sona millor. (...) Però alguna cosa es devia torçar perquè em van tenir tancat quasi quatre mesos i no en vaig sortir fins que l’estiu no va treure el nas per la porta i va mirar a dins.

I així arribem a moment en què l'hem conegut immers en les seves contradiccions i pors:

En Jim no sabia quant de temps feia que estava en aquella posició . el temps s’havia dissolt, però no dormia. Tampoc no estava despert, somiava, però no sabia què.

I torno al comentari amb que iniciava aquesta entrada; el títol. I és que tots tres personatges en algun moment de la seva història s'hi han negat a acceptar la vida tal com se'ls presentava i s'han rebel·lat. 

Sense resultar avorrida, no ha estat una gran història de les que et deixa un bon i durador record.

 

 

M’hi nego

Per Petterson

Traduït per Carolina Moreno

280 pàgines