El país dels altres

Sempre he pensat que anar a viure a un país estrany, com ho van fer entre altres molts, els meus avis, ha de ser quelcom d'arriscat i no em refereixo aquí als refugiats que es llencen a la mar o a llargs i perillosos desplaçaments sovint fugint de la fam, la guerra o la repressió.

M'he referit als meus avis materns que no vaig conèixer, per la semblança que en algun aspecte va tenir la seva història amb la de la protagonista del relat. Ells van arribar-se a Catalunya a la recerca de feina i aixopluc;  s'estimaven, es volien casar, però les famílies, per raons que desconec, els hi volien impedir.

Aquí van trobar feina, van formar una família, van estimar la nova terra d'acollida sense oblidar-se de les seves arrels, tot i que mai no van tornar al seu lloc d'origen, i sembla que van ser feliços fins que va esclatar la guerra. Van perdre dos dels seus tres fills: una de les filles va morir per unes galteres que no van poder guarir per manca de medicaments, i el noi, lluitant amb els republicans, va desaparèixer. Tot el seu món es va esfondrar.

La Mathilde, la nostra protagonista, també va decidir-se a fer el pas per amor i així és que se'n va anar a viure al "país dels altres":

El mateix desconcert s’havia apoderat d’ella quan havia aterrat a Rabat, l’1 de març del 1946- (...) Havia viatjat durant dos dies. D’Estrasburg a París, de París a Marsella, i després de Marsella a Alger, on havia embarcat en un vell Junkers i pensava que es moria.

(...)

No van sortir de l’habitació durant dos dies.

Tot semblava ser fantàstic els primers dies, però aquesta sensació es va esvair ben aviat:

Al cap d’una setmana, després d’una tarda que la Mathilde havia passat sola, ell va tornar a l’habitació, nerviós, contrariat.

(...)

En aquell intens precís, va comprendre que era una estrangera, una dona, una esposa, un ésser a la mercè d’altres.

En aquest cas no només es troba en una terra estranya, sinó que els costums, les tradicions, la societat, té un paper assignat a les dones que no s'hi avé al que ella esperava. Ni tan sols el seu marit, contràriament al que li havia manifestat, es mostra comprensiu.:

El metge que l'atén en el part pensa que... aquella dona dormia als braços d’aquell àrab pelut, d’aquella bèstia que la posseïa, que li donava ordres.(...)  Les sangs barrejades anunciaven la fi del món.

(...)

Va mentir sobre la seva vida, sobre el caràcter del seu marit, va donar explicacions incoherents que acompanyava amb una rialleta aguda.

L'autora ens permet saber el què pensa l'Amine, el seu marit:

Quan l’Amine l’havia desposada, la Mathilde amb prou feines tenia vint anys i, en aquella època ell no s’havia preocupat. De fet, li semblava que la joventut de la seva esposa era encantadora, els seus ullassos alegres i embadalits davant de qualsevol cosa, la seva veu encara fràgil, la seva llengua tèbia i dolça com la d’una nena. Ell tenia vint-i-vuit anys, no era molt més gran, doncs.

(...)

Durant mesos, l’Amine no va dormir al llit conjugal. Menjava dret a la cuina, tot parlant amb la Mathilde en uns termes que ella no entenia. 

Aïcha, la filla tampoc no surt gaire ben parada:

L’Aïcha carretejava el feixuc farcell de la vergonya. Vergonya dels seus vestits, que la seva mare confeccionava per a ella. (...) Li feien vergonya els seus cabells. (...) Els cabells, molt fins, es trencaven sota els clips, es cremaven sota el ferro, es resistien a la pinta.

(...)

Aquella nena escanyolida amb els genolls arquejats, la cara irregular, aquella petita nena despentinada era, doncs, molt intel·ligent (...) Semblava no saber res, no conèixer res. Mai demanava ajuda per fer els deures. 

N'hi ha d'altres personatges amb més o menys incidència en la vida de la Mathilde, però em detindré un moment per parlar-vos de la Selma, la germana del seu marit. I ho faig perquè em sembla significatiu el que ens comenta per entendre el difícil país on havia anat a viure la nostra protagonista:

Ella odiava aquest germà que l’hi prohibia tot, que la tractava de puta i que, en diverses ocasions, li havia escopit a la cara. 

El país dels altres

Leïla Slimani

Traducció de Valèria Gaillard

367 pàgines