Incest

No és el primer llibre que llegeixo de la Blanca Busquets. En general són de lectura fàcil sense massa complicacions i aquest cop no ha estat cap excepció.

Si com jo, vareu llegir "Jardí a l'obaga" us adonareu que és gairebé el mateix relat, només que des d'un punt de vista diferent, que és el dels que viuen dins dels límits del jardí. Gent poderosa, que s'ha rodejat d'una tanca molt alta per tal d'aïllar-se de les mirades de la gent del poble amb els que no es volen barrejar si no és per mostrar-los la seva pretesa superioritat.

Però la protagonista, tot i no pertànyer a l'exclusiu entorn dels habitants del casalot, Can Torralba, acaba entrant-hi per la porta gran en casar-se amb l'Emili, l'hereu, que pateix d'una greu malaltia mental:

Entrar a can Torralba va ser com entrar en un món a part, desconegut, en un més enllà de la Carena. Nosaltres, els de fora, no sabíem res del que es coïa a dins. 

(...)

Per a mi, entrar a can Torralba amb cotxe i el nen als braços va ser una mena de triomf de la meva vida de comoditats sobre la seva, la de tot el poble, plena de misèria, de pudor i de porcs i d’ovelles. 

He anomenat aquesta entrada com a incest i és que per mi el fet més rellevant de tota la narració és la brutal agressió que sofreix repetidament la protagonista a mans del seu pare, mentre la mare ho sofreix també amb impotència, i que serà el que marcarà tota la seva vida que ella, ja amb més de noranta anys, repassa mentalment:

La roba bruta sempre s’ha d’amagar. La roba bruta no s’ensenya. S’ensenya només la roba de diumenge

(...)

M’hauria agradat matar al meu pare. (...) A dintre meu res no tornava a estar en ordre.

(...)

Aquí mana ell (el pare) aquí ell fa el que li sembla amb nosaltres. (...) Això no s’explica a fora, res del que passa a casa s’explica a fora. Sobretot.

(...)

En aquell temps, si una dona cridava dintre de casa era cosa de la família. Cosa de la vergonya
(...)
Hi havia el món dels homes, els que manaven i disposaven.

És difícil dir que entenc pel que ha passat la protagonista, perquè és inimaginable, però la deriva que pren la seva vida també té un punt de crueltat i no tan sols vers els seus pares, sinó cap el seu marit al que contribueix a trasbalsar totalment fins el punt de fer-lo tancar en un manicomi i més tard, d'empènyer-lo al suïcidi. I en aquest cas, només duta per l'ambició i l'avarícia renunciant fins i tot a l'Aniol, el seu amor de joventut:

Els temps havien canviat i jo el manava a ell, manava els meus pares i manava a tothom. 
(...)
Quan el veia, l’Aniol, m’estovava. (...) així, tal com estava, jo tenia diners, una casa a Barcelona i havia fugit de la misèria, i això per a mi ho valia tot.
(...)

Amb l’Emili tancat, vaig començar una altra vida. 
(...)

Amb en Francesc (un amant) va ser la primera vegada a la meva vida que em vaig llançar de ple a gaudir del sexe.

(...)

L’Emili el vaig liquidar en una nit. Bé, no vaig ser jo, va ser ell mateix.

Els anys es van escolant, i tot i que ha de passar comptes amb la justícia i els fills per haver amagat la mort i, fins i tot el cadàver del seu marit, amb la vellesa arriba l'hora de la reflexió, les confessions i d'alguna manera alliberar la seva consciència amb una bona acció:

M’estic fent vella. Ara que tinc més de noranta anys, hauré de cedir en algunes coses. He de reconèixer que, de vegades, en la foscor de la nit, no m’hi acabo de trobar del tot bé. 

(...)

Quan tens noranta anys només pots fer servir el cap per ser una nosa, un corcó o un borinot que impedeixi de continuar fent el que s’estava fent.

(...)

Perquè la realitat s’ha de ventilar ben ventilada. I jo la vaig tancar al meu calaix de les vergonyes sense gens de llum, sense gens d’aire. He plorat aquesta nit. 

Perquè no podem oblidar que:

Un sol silenci ho pot esguerrar tot.