Animal de bosc

Joan Margarit va néixer l'1 de maig de 1938 i va morir el 16 de febrer de 2021.

Aquest llibre fou publicat el maig del 2021

En algun dels seus poemes ja s'endevina que la seva fi està a prop i que ell n'era totalment conscient.

Jo, només he agafat un petit recull d'algun dels seus poemes, (no els transcric sencers) bé perquè m'han evocat altres temps meus viscuts o bé perquè m'ha emocionat de manera molt especial el que m'explica o em transmet.

Només em resta recomanar fervorosament que el llegiu i segur que no us decebrà:

Primera lliçó

Viure era respirar darrere la bufanda

mentre de bon matí s’encenia l’estufa.

(...)

Vaig créixer en l’espai mínim

que queda entre l’ordre i el desordre:

sempre hi ha aquest forat on tots els altres

s’oblidaran de tu. Només et cal saber

que el preu d’això serà la soledat.

L’última intimitat

Quan em rento les mans penso en el simbolisme

tan poderós que té un acte tan senzill.

Unes mans que s’estimen i treballen,

que són com tu i com jo, que gairebé

fa els mateixos anys que elles que estem junts.

Quan falti un dels dos,

l’altre, a les seves mans, començarà a sentir

això que, en aparença, haurà perdut.

Mentre hi hagi unes mans, hi serem junts els dos.

L’última intimitat, no imaginada mai.

Remor de pluja

(...)

Tot és fugaç, però també profund.

El dolor no té fons: ni ser una víctima

pressuposa cap mena de bondat.

(...)

És tan estret el marge on ens somriu l’ahir:

l’escletxa d’una porta mai tancada.

No: facis el que facis, no queda res al plat.

Sempre és com si ningú hi hagués menjat.

La casa

Ens protegeix i guarda el que hem sigut.

Allò que mai no trobarà ningú:

sostres on hem deixat mirades de dolor,

veus que han quedat, callades, en els murs.

(...)

Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.

I que al final, es buida.

Assaig de conclusions

A vegades recordo les cases on vaig viure:

¿qui deu viure-hi avui,

I el temps que allí vaig ser, ara on és?

Però el temps no podem guardar-lo enlloc,

també desapareix: perdem primer el present,

després, a poc a poc, se’n va anant el record.

I seguint el seu ritme, perdem també el demà.

Per això des de jove que m’aparto

del desordre de la religió,

no vull que formi part del meu destí.

Pel que jo sé pertanyo a un univers terrible

que m’enganya en mostrar-se’m

tan llunyà i encalmat al cel de nit.

 

Bellver de Cerdanya
Octubre, 2021

 

Animal de bosc

Joan Margarit

100 pàgines