Camins, corriols... la Vida

M'agrada com escriu en Rafel Nadal, ara encara estic llegint aquest llibre que parla d'una nova part de la seva història personal. Parla dels pares, fonamentalment de la mare, de la duresa i el dolor de quan comença a perdre la memòria, a esborrar-se-li les paraules 

Fa temps que hi penso que jo desitjaria que el final del meu camí, fora un anar-me difuminant amb els estimats camins que sempre m'han acompanyat. Costeruts a vegades, plaents uns altres i també els que he anat sortejant quan de sobte em trobava amb el topall d'un mur al meu davant: Fa uns anys, agafava impuls i era capaç de saltar-lo, però el cert és que amb el pas del temps, de vegades es fa feixuc, fa mandra, o potser arribo a sentir indiferència, i el vorejo o miro d'enganyar-me agafant alguna pretesa drecera que, tot i que no porta enlloc, fa que la paret quedi dissimulada amb una patina de gespa. 

Potser que aquesta lectura m'ha arribat en un moment en què estic donant-li tombs al meu Testament Vital i estic més sensibilitzada, no ho sé, però el cert és que m'ha impactat, l'he trobada entre reflexivament dura, però amb un llenguatge i una sensibilitat poètica que m'ha vagat de compartir.

 "Viatjant pels camins que el pare ens descobria, vam aprendre que de camins n’hi ha milers, i sobretot que hi ha milions de maneres de transitar-los. Tantes com éssers humans. 

De camins n’hi ha de llargs i de curts. De costeruts i de planers. De rectes i de sinuosos. De bons i de dolents. Hi ha camins fressats, camins de terra, camins de tosquija, camins de grava, camins empedrats, carreteres asfaltades, autopistes inacabables, vies de tren, vies aèries, rutes marítimes.

Carreteres a la plana, carreteres amb plàtans a banda i banda.

Carreteres que s'enfilen entre boscos i es perden de revolt en revolt al cim de les muntanyes.

Carreteres solitàries i carreteres col·lapsades, d'embussos diaris o d'embussos de cap de setmana.

Hi ha corriols, corriols de missa i dreceres. Camins bons i camins equivocats. Camins que no duen enlloc i camins que ens porten cap al penya-segat. Camins de dita popular, que ja se sap que qui  pel bon camí va, marrada no en fa. Camins de sirga i camins de ronda. Camins que ens comuniquen. Camins per anar ràpid, que ens porten d’una ciutat a l’altra a tota velocitat, i camins que demanen la lentitud del caminant. Camins per passejar, camins per badar, camins per perdre’ns sense un objectiu final, camins d’excursió de cap de setmana. Camins per entrenar-nos, camins per fer exercici, camins de prescripció mèdica. 

Hi ha camins que porten a la pau i camins directes a la guerra. Camins que auguren viatges carregats de violència, camins controlats per homes armats, però també camins per xerrar, de conversa pausada. Camins que al final del trajecte ens ofereixen una oportunitat, una esperança, un somni. Punts d’arribada on ens espera algú  estimat amb els braços oberts, algú que frisa per abraçar-nos. I camins que ens porten a una frontera, a una porta barrada, a una tanca de filferro de punxes puntejada de torres de vigilància.

Hi ha camins d’anada i de tornada. I hi ha camins sense retorn. 

A mesura que passen els anys, tornar cada cop és més difícil. El temps empeny cap al final del trajecte, sense segones oportunitats."

I segueixo amb la lectura.

I segueixo estimant els camins.

Quan s’esborren les paraules

Rafel Nadal