El que pensen els altres

Tots coneixem persones que sempre estan pendents del que pensen els altres, de quedar bé, o el que és el mateix, de voler aparentar allò que en realitat no són. No amagaré que, entre altres coses, el seu títol, em va impulsar a llegir aquest llibre de la  Clara Queraltó, i que, tot i estar confegit amb relats curts que a voltes s'entrellacen, no m'ha decebut:

La Mar, s'ha inventat una història respecte el seu naixement, que no es correspon en absolut amb la realitat, però que li serveix per defensar-se fins i tot d'ella mateixa. Passats els anys, rememora la seva vida que comença en una escola per òrfenes, quan a les nits se sentia sola i desemparada i tenia por:

Té seixanta-dos anys i la pell i els ulls endurits, de la gent a qui la vida no li ha posat fàcil.
(...)

Sembla menys prima del que és sota l’abric negre i gairebé llarg fins als peus. (...) Té uns ulls grossos, una mica sortits i molt blaus, amb venetes vermelles i primes al voltant de l’iris. Just a sota, la pell inflada; unes bosses plenes que sembla que li hagin de rebentar de tant que tiben, com si fossin plenes d’aigua.

Viu en un pis petit a mitja hora caminant del mar, en un bloc de pisos antics. 

(...)

La Maria del Mar va començar a ser conscient que cada vegada hi havia nenes més petites que ella i que, sense adornar-se’n, i encara que era de la mida tan menuda, ella també anava creixent.

La seva dissort sembla que canviarà quan una parella que ha perdut la seva filla decideix adoptar-la, però sembla que malgrat tot, el seu destí i els seus propis erros faran que sense remei, resti sola fins a la fi dels seus dies:

Adopció: Maria del Mar, hi ha una família que vol adoptar-te. (...) no va saber si allò que li passava ho volia realment o no.
(...)

Aquell primer estiu va aprendre a anar en bicicleta. El Ramon i la Fina, els seus nous pares (a qui mai deia pare i mare), van quedar sorpresos i van riure i aplaudir.

Va ser una felicitat que va venir de mica en mica i que es va instal·lar a la vida de la Maria del Mar sense que se n’adonés del tot. 

A Professió coneixerem la història un tant convulsa d'un bon professor de secundària poc agraciat físicament, que desperta les burles d'un grapat d'adolescents inadaptats.

El primer dia que el Lluís es va posar davant d’una classe d’adolescents va entendre que a la vida no hi ha res pitjor que estar exposat permanentment al ridícul i no saber trobar la manera de no sentir-lo. 
(...)

Des de la sala de professors sent com els alumnes parlen cridant al passadís. No sent què diuen ni els reconeix les veus. És un murmuri que el posa en tensió cada vegada que s’obre la porta i el so de les veus i les rialles s’escola cap dins. 
(...)

A ell li agrada fer classes. Potser demà li sortiran millor i no sentirà aquest malestar. 

I acabo aquesta entrada gairebé com l'he començada, parlant de la por, pors distintes, però com no pot ser altrament, totes angoixants: La d'algú que acaba de ser pare, i li assalta la por d'assemblar-se al seu, i també, com no, la por traumàtica de perdre el records:

Però a vegades també té por d’ell. I aquesta por no hi era abans. Té por d’ell mateix, de les coses que té dintre i que no s’ha sabut trobar i que l’Amanda encara no veu. Té por del que li corre per les venes. Té `por d’assemblar-se, en algun moment, al seu pare.
(...)

La por ve quan penso què oblidaré primer. Si els records que em marxaran abans seran aquells que són només meus. Els més secrets.