L'integrista reticent

Fa poc vaig llegir i comentar Sortida a Occident de'n Mohsin Hamid i ja puc confirmar que no serà l'últim que llegeixi d'aquest autor.

En aquest cas, tot sembla indicar que en Changez, el protagonista d'origen pakistanès com el mateix Hamid, manté el que en principi sembla una conversa animada i força personal, amb un suposat interlocutor del qual només coneixem alguna reacció a través de la mirada i els comentaris i reflexions fetes en veu alta, pel propi Changez, per la qual cosa podem concloure que tot el relat no és sinó un monòleg, una introspecció per tal de tractar de resoldre els seus dubtes personals.

Molt a l'inici de tot plegat, un detall pot cridar l'atenció i és que quan algú es presenta, sembla que el més natural és donar el seu nom. En aquest cas, en Changez no ho fa,  i acabem sabent el seu nom en el transcurs de la conversa i només quan es refereix a un episodi de la seva vida.

Però avançant en la lectura, d'alguna manera coneixerem com es pot sentir una persona jove, amb un aspecte que l'identifica o l'associa de procedència magrebí i, per tan, sospitós en segons quins cercles i quines circumstàncies:

Esclar que jo no sóc àrab. Ni sóc, per caràcter, una persona amb tirada a la violència gratuïta. però em vaig sentir el batec de la sang als polsos.
(...)

Havia sentit històries de la discriminació que els musulmans començaven a patir en el món dels negocis (...) i no tenia ganes de veure la meva feina a l’Underwood Samson en perill. 

M'aturo un moment per aclarir quin és aquest lloc de feina, important i ben remunerat:

Només tenia vint-i-dos anys i aquella era la  meva primera feina de debò. 

(...)

Recordo el meu esbalaïment el primer dia que em vaig presentar a la feina. (...) Em vaig adonar que aquell era un món diferent del Pakistan; els peus se’m sostenien damunt dels fruits que ha donat la civilització tecnològicament més avançada que ha conegut la nostra espècie.
(...)

A la feina ens dedicàvem a la labor de moderar el futur tenint ben poc en compte el passat, i la meva eficàcia va continuar augmentant mentre m’endinsava en el projecte de l’operador de cable. 

Poc a poc es va incorporant al mode de vida i les relacions del nou país d'acollida, fins que el destí el situa en la difícil situació personal, no ja d'haver de triar, sinó de sentir-se pertanyent al seu país de naixement:

Vaig veure com una -i després l’altra- de les torres bessones del World Trade Center de Nova York s’enfonsaven. I llavors vaig somriure! Sí, per menyspreable que sembli, la meva reacció inicial va ser de notable alegria. 
(...)
Una ràbia creixent i carregada d’arrogància s’havia apoderat dels Estats Units en aquelles setmanes de setembre i octubre (...) la poderosa host de guerrers que esperava que formés el seu país va ser mobilitzada i enviada... però cap a casa meva, cap on era la meva família, al Pakistan.

És aleshores que decideix deixar-se créixer la barba, segurament com una mena de tribut als seus orígens, però aquest fet, que en principi podria considerar-se intranscendent, té conseqüències; les mirades no són les mateixes, el recel es fa evident, les sensacions de rebuig i/o potser de temor, s'aguditzen:

És extraordinari que una cosa tan insignificant com una barba -només es tracta d’uns quants pèls, al cap i a la fi- en un home amb el meu color de pell fes tant efecte en els seus compatriotes.

Com ja es va intuint a mesura que s'avança en la lectura, en Changez, deixa la feina (potser també una mica obligat pel rebuig que endevina), i decideix tornar-se a Pakistan amb els seus.

I reflexiona..:

Crec fermament en la no-violència; detesto el vessament de sang, llevat dels casos de defensa pròpia. (...) No sóc còmplice de cap assassí; sóc un professor universitari, ni més ni menys. 
(...)

Amb el temps tots els comptes s’acaben igualant. Només em permeto afegir: "O potser no"

També en parla Fragments nocturns