Ràbia

A raó d’escoltar una entrevista amb l’autor en què comentava que després que li mataren el gos amb verí i que desconeixia qui o per quina raó ho havia fet, va escriure aquest llibre, va despertar tot el meu interès.

En realitat, m'ha semblat tota una interessant reflexió vers la mort en general. 

Tot i que en cap moment s'anomena el nom de l'illa on resideixen els protagonistes, tots els indicis fan que la puguem identificar amb Mallorca. L'autor situa l'acció a Bellavista, una localitat turística que no té ni una platja autèntica, sinó que han emprat un conglomerat trinxat d'una pedrera propera per simular la sorra. 

El protagonista té una gossa, na Taylor, molt coneguda en tot el barri, és molt tranquil·la, mostra molt afecte i paciència amb les criatures, i normalment celebra quan la porten de passeig, però que de cop i volta comença a mostrar símptomes de trobar-se malalta i a comportar-se d'una manera estranya i preocupant:

Ajaguda als meus peus, na Taylor va tornar a vomitar, però ja només treia baves.

(...)

Les escasses hores de vida que li quedaven a na Taylor van consistir en una agonia que li va anar minvant les forces, fins a deixar-la exhausta i acabar amb ella. 

Sense que ni una primera visita al veterinari hagi pogut resoldre la intoxicació de la gossa, i amb la dificultat afegida de tornar a contactar amb ell, el narrador es troba en la difícil situació d'enterrar la que va ser una companya estimada.

No disposa de vehicle ni tan sols de carnet, raó per la qual cerca ajuda entre els amics de tertúlia del bar del barri:

Va ser una sort que en Paco m’ajudés a enterrar-la.

(...)

Tota la meva vida n’havia estat sempre, d’absurda, però de sobte havia arribat a un absurd rotund i inconfessable, un absurd total en què l’únic que em quedava per fer era tancar els ulls i deixar-me dur, com qui es gronxa dins una barca enmig de l’onatge.

I, tal com he comentat, les reflexions vers la mort, adquireixen un to molt més profund:

La vida  consisteix a veure’ns morir els uns als altres. A quina espècie pertanyem, això al capdavall és indiferent. Tot allò que viu mor, i en fer-ho, primer es panseix i després es desfà, fins a desaparèixer per complert.

(...)

La visió d’un cadàver, també el d’un animal, transmet un desvaliment insuperable.

Jo no he tingut mai mascota, tret d'un gatet quan els meus fills eren petits i que se suposava (s'havien "compromès") que se'n farien càrrec. Ja podeu pensar que mai no va ser així.

Dit això, no puc entendre la violència o la crueltat amb ningú, siguin persones o animals. I per descomptat, igual que a l'autor, em costa d'entendre com algú pot matar cap ésser viu:

No entenc quin sentit té matar la mascota d’algú altre, vaig reflexionar. Fer mal, va respondre de seguida na Bali. 

(...)

Matar pot ser trivial; morir també, però res no suprimeix l’espant. 

(...)

Tinguem-ho present, recordem-ho: tots els subjectes cruels, o estúpids, o repulsius, han estat en el seu dia criatures adorables. Tenim tendència a creure, sense adonar-nos-en, que els infants venen del futur i que d’alguna manera ens hi ha de dur. 

(...)

El rostre, el nom, la identitat del qui mata no tenen interès ni rellevància, són intercanviables. 

Febrer del 2022

I acabo amb aquesta llarga reflexió que subscric totalment:

Quan algú mata algú altre, queden dues certeses: els morts no tornaran a la vida, i, en futures ocasions, segur que hi haurà algú, qui sigui, disposat a exercir de botxí. La voluntat de matar va inclosa dins la naturalesa humana; després pot ser qualsevol qui la dugui a terme, generalment en funció de les circumstàncies. En una majoria de casos, éssers valuosos acaben sent eliminats per d’altres que no valien res. 

Ràbia

Sebastià Alzamora

195 pàgines