El cartògraf d'absències

 Nota de l’autor:

Aquesta és la història d’un periodista i poeta portuguès, un home ingenu al qual lliuren proves d’una massacre comesa l’any 1973 per les tropes portugueses a Moçambic. Aquell home bo i ingenu era el meu pare. En aquell moment la guerra d’alliberament nacional havia arribat a les portes de la nostra ciutat, Beira. La resposta en algun dels barris blancs va ser la bogeria. 

És una introducció força extensa, però l'he considerada necessària per copsar mínimament el complicat desenvolupament d'aquesta història.

I coneixerem el protagonista i l'inici del que serà la història:

Soc de visita a Beira, la meva ciutat natal; hi he vingut convidat per una universitat.

(...)

L’endemà al matí em porten una inesperada capsa a l’habitació de l’hotel. La poso damunt del llit. Sobre el llençol cauen documents mecanografiats, fotografies, papers vells gargotejats. D’entre tota aquesta paperassa sobresurt una carta en paper de color dirigida a mi.

Sorprenentment, qui li envia tota la documentació i ha redactat la nota que l'acompanya, es presenta com Liana, la neta del policia que va detenir el seu pare.

I és aleshores que s'activen tots els dolorosos records:

Me’n recordo del dia que la policia feixista va venir a casa a confiscar exactament aquest llibre. Devia tenir set anys quan van picar a la porta. Eren dos homes amb americana i corbata, que movien el barret com si fos un vano.

El relat es diversifica entre l'època actual (2019 en el llibre) i l'anàlisi i els records que provoquen els diferents documents del "PIDE" que l'autor ha rebut de la dona misteriosa.

En recullo uns quants del 2019:

Jo tenia uns catorze anys quan, a casa nostra, ens va despertar un tret. 

(...)

I tot seguit un nou tret. En aquell moment va quedar clar: passava alguna cosa a casa d’en Vitorino i la Rosinda.

(...)

Ajagut al llit, em venen a la ment els pits de la Camila. I me’n recordo que, encara adolescent, espiava des de la meva finestra la jove veïna i, a força d’imaginar-me-la nua, els ulls m’ocupaven tot el cos. 

(...)

Un dia, els agents de la policia secreta van venir a buscar la màquina d’escriure. (...) Els policies se’n van anar de casa nostra transportant als braços aquell aparell tan sospitós.

(...)

L’endemà la policia va tornar la màquina d’escriure, la van abandonar a l’estoreta de l’entrada de casa. La va recollir el meu pare,

I mentre esbrinem la història del pare, coneixerem, junt amb la Liana, la veritat d'una mort que es va documentar com un accident o un intent de suïcidi:

La nit que va morir l’Ermelinda Campos el vell guarda del cementiri estava a punt d’adormir-se quan una ombra va enfosquir la llum de la lluna.

(...)

És curiós veure com la gent s’altera davant d’un cos sense vida. Els ulls creixen, les paraules es deslliguen de les parles, les mans es desenganxen de la resta del cos.

(...)

No és per respecte, que tanquem els ulls dels qui se’n van. Ens fa por que els morts ens continuïn observant.

(...)

L’Almalinda es va retirar amb la mateixa absència amb que sempre havia viscut. I només damunt meu s’abat aquesta despresència. 

I com he avançat més amunt, un secret es desvetlla quan l'interrogador s'interroga:

Aquesta vegada l’interrogat soc jo. Soc jo qui m’interrogo. Aquest és el meu judici final.

(...)

Soc un policia, un agent de seguretat, un defensor de l’ordre. Com acceptar aquell desordre interior?

(...)

La meva filla la va matar la meva gent. (...) Ser agent de la DGS comença sent una tria. I acaba sent una condemna. 

N'hi ha molt més que la fosca història del pare, s'apunten pinzellades, aparentment molt documentades de les massacres que va patir Moçambic al llarg del que es coneix com la guerra de la Independència:

Com que el temps no ens anava a favor, ens vam veure forçats, com ja sabeu més bé que ningú, a efectuar detencions en massa. 

(...)

Com que no podíem distingir els uns dels altres, vam anar exhaurint la capacitat de la presó local. Tot seguit vam anar omplint tendes amb més presoners. D’aquestes tendes en dèiem “sales d’espera”. Quan aquests recintes estaven plens, dúiem els presos en camions per descarregar-los al darrere de l’hospital. Allà els negres cavaven les pròpies tombes i, al costat d’aquestes foses, se’ls executava. (...) Allà hi havia vells, dones, noiets.

(...)

A partir d’un cert moment, es van començar a cridar els militars no només per escoltar els carregaments, sinó per participar en els afusellaments. Uns quants soldats, al començament, fins i tot s’hi van presentar voluntaris. 

El Priorat, 2017

I acabaré tal com he començat, amb una nota de l'autor:

Aquesta narració ficcional està inspirada en persones i episodis reals. Dit d’una altra manera: en aquest llibre ni la gent, ni les dates, ni els llocs no tenen cap més pretensió que la de ser ficció.

El cartògraf d'absències

Mia Couto

Traducció de Pere Comellas Casanova

372 pàgines