Llibre de preludis

Sant Privat d'en Bas

Vagi per endavant, que tot i que ha estat una lectura distreta, m'esperava una altra cosa, que tampoc no soc capaç de concretar. 

Ens trobem davant uns relats, que parlen de vampirs, bé, d'aprenent de vampir, d'una ex novícia neboda dei un compositor que només cerca descansar, i tot això en el si d'un balneari, on sempre he considerat (coses meves) com un lloc on poden succeir coses impensables.

També hi trobarem personatges i llocs coneguts si som lectors habituals d'en Jaume Cabré. Ha estat un exercici afegit el d'anar "descobrint" les referències conegudes.

I acabo aquesta disquisició afegint que el final inesperat és una de les característiques comunes dels relats.

Lubowski o la desraó:

Adela Turmeda era la criatura més exquisida que podia donar de sí una ciutat com Feixes, seu de bisbes ferrenys i fabricants impulsius, de gent enriquida per les guerres europees o socarrimada pel ressentiment. 

(...)

Maria Franch -la neboda oblidada- fou instal·lada, sense intervenció del seu oncle, a la cambra del costat de la de Lubowski. 

Maria s’havia fet, al cap de dos dies, la mestressa del menjador i dels porxos discretament ombrejats.

Era una dona que, quan entrava  en una sala o quan saludava algú a l’escala, a qualsevol hora, semblava embolcallada de l’aire fresc, radiant, de qui acaba d’arribar del bosc. 

(...)

Lubowski se sentia desorientat. 

(...)

Corrien veus. És impossible que en un balneari no corrin veus. Eren de tots colors. 

I, finalment, després d'una nit de concert, on han assistit tots els personatges que hem conegut, succeeix l'inesperat:

Agafà Adela pels braços. (...) li va ser cosa molt senzilla -gloriosa síntesi fatal- trobar l’indret exacte del coll on havia de mossegar.

Nocturn:

Tot va començar en l’època en què jo vivia encara a Barcelona i Robert Balló s’havia donat a conèixer com a compositor.

(...)

Abans que el públic esclatés en un impressionant aplaudiment i després de la darrera nota del concert per a piano de Balló, s’escoltaren dos segons de silenci profund.

(...)

A mig matí de l’endemà, en comptes d’estar escrivint l’article, era davant d’aquella torreta del Guinardó que indicava el paper. Era una casa vella, aïllada de les altres per un jardí minúscul i ostentosament abandonat.

I l'autor del missatge assegura que en Robert Balló és un impostor que s'ha fet seva l'obra de l'interlocutor:

Em va dir que un dia el tal Cervera el va animar a fer un concert per a piano i es va estar tres mesos embogit treballant, Balló mateix l’hi va orquestrar, que d’això no en sé gens, deia.

(...)

Va ser idea del senyor Cervera, un nom fals, per sortir a la llum pública al cap d’un parell d’anys sense por que no em busquessin les pessigolles, i ell mateix em va triar aquest de Robert Balló, i jo anava signant Robert Balló.

I és així que de nou, l'inesperat...:

No ho sé; mai no he sabut què cal fer. El que no vull és tornar a fugir. 

(...)

Desfer-se d’un cadàver és la cosa més esgarrifosa que pot succeir a una persona.

(...)

Em vaig establir a Venècia, on vaig dilapidar el patrimoni en una mena de vida depravada, incerta, trista, de fugitiu al capdavall. 

Sang de violí:

Falten dues hores -cal que ho digui- perquè comenci la meva actuació. Soc al Royal Festival Hall de Londres.

(...)

He arribat al límit humà de la perfecció en la interpretació, en la qualitat del so, en la potència i la diafanitat dels matisos del meu instrument. 

(...)

Tot va començar, deia, quan jo tenia vint anys. Després d’una carrera brillant i dos anys d’estudis a París i un aquí, precisament, a Londres, vaig tornar a Vic.

Trobem de nou el conegut Balló. Sens dubte, un virtuós, amb un violí extraordinari i, potser, quelcom més:

Mestre Balló tenia una facilitat total per lligar i fer parlar l’instrument que mai no havia copsat enlloc. (...)

A partir del meu robatori he seguit la carrera més brillant que un concertista hagi pogut somiar mai; a quaranta anys ja no tenia res més a dir amb l’instrument perquè en les meves mans, ja fos aquest violí com qualsevol altre d’extrema qualitat, no podia donar res més de si.

(...)

Fa, doncs, vint-i-set anys que visc com volia haver viscut, aparentment. El preu ha estat caríssim.

I, és clar, com no podia ser d'altra manera, l'inesperat...:

Avui sortiré amb l’Stradivarius: mai no l’he tocat en públic; sempre m’ha servit d’aliment a  mi tot sol.

El llibre conté més històries (Preludis), però jo ho deixo aquí i us animo a llegir-lo, que segur hi trobareu més incògnites que us resultaran interessants.

Sant Privat d'en Bas

 

Llibre de preludis

Jaume Cabré

189 pàgines