 |
| Parc Prehistòric i Jaciment Abric Romaní Capellades. Desembre 2017 |
Aconseguir una feina com a bibliotecària d'una petita biblioteca ubicada en un lloc remot, però aparentment bell, pot ser una bona noticia per algú que li agradi la solitud i els llibres.
El viatge ja pot ser tota una altra cosa i, si a més, un cop arribada a la terminal, tens la poca fortuna de prendre una decisió equivocada, pot resultar l'inici d'una sèrie d'inconvenients que de no resoldre's poden anar a pitjor. Molt pitjor.
Quan coneixem l'Eva es troba en aquesta tessitura i encara bo que començarà el seu viatge, esgotador i impredictible, en companyia de la doctora; una dona forta, valenta i decidida:
La metgessa coneixia l’arxipèlag
i sabia que els seus habitants eren gent pacífica.
(...)
Les forces l’havien abandonat,
però el coratge, o tossuderia, de la metgessa continuaven animant-la.
(...)
Caminant descalça sobre la
pista de pedra, ara en silenci al costat de la metgessa (...) va pressentir que
aquella nit no era només això, una nit, sinó potser una prova en forma de
viatge.
Però abans de continuar, ens situarem: Ens trobem a l'illa de Fogo que forma part de l'antiga colònia portuguesa del Cap Verd, i que actualment es troba en una estat deplorable i ruïnós:
L’única cosa segura que tenia
era aquella plaça de bibliotecària, en una ciutat que començava a ser a prop.
Tindrà ocasió de conèixer l'Àngela, l'antiga propietària de la biblioteca a qui li han arrabassat per raons poc clares:
Jo he nascut aquí, ii no
podria viure en cap altre lloc (...) M’agraden els llibres.
(...)
L’Àngela Freire era així,
imprevisible, com ho era l’illa i el seu volcà.
(...)
La vida no és altra cosa que
una successió de cicles i de substitució de persones. De la joventut a la maduresa,
i després a la vellesa. De la salut a les malalties, i després a l’acabament.
Després de diferents converses entre les dues dones, s'estableix una certa relació afectuosa i així l'Eva s'assabenta que l'Àngela pateix un deteriorament irreversible de la vista:
El procés de pèrdua de visió
en l’Àngela Freire s’accelerà.
(...)
L’Àngela Freire estava tota
sola en un pavelló per a quatre pacients. (...) La cara de Àngela Freire evidenciava
el dolor i la debilitat.
Però no tot són penúries, l'Eva també farà altres descobertes:
Aquesta és una terra d’esperits.
Hi ha sirenes i petits déus benvolents i no és estrany, doncs, que també hi
hagi monstres.
 |
| Parc de Pedra Tosca La Garrotxa. Febrer del 2019 |
A vegades he pensat que algú que no em conegués i de cop i volta passés uns dies observant-me, o allò que es diu "mirant-me per un forat" segurament acabaria arribant a la mateixa conclusió que la nostra protagonista opina dels habitants de l'illa:
Són gent estranya tots vostès, de debò.
Camps de lava
Jaume Benavente
197 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada