Com a ciutadans, persones, individus... només estem apreciats mentre siguem consumidors, si pot ser compulsius molt millor.
En resum aquesta seria la tesi del llibre: Callar i pagar, no fer massa soroll i, per descomptat, no qüestionar-nos massa res.
Buffff, no?.
Poca cosa, per no dir gens, puc aportar a l'extensíssim i molt documentat estudi que ens presenta l'autora. Només transcriure un petit resum, alhora que us animo a llegir el llibre.
Però entrem una mica en matèria:
Just en
el moment en què paguem un producte i ens l’emportem a casa, ja està degradat per
una versió més actualitzada i més apetent.
(...)
Aquesta és la condició
paradoxal dels nous consumidors: tot i tenir al seu abast una enorme varietat
de productes i serveis pensats per al seu benestar, no l’acaben d’assolir mai. (...)
Cap objecte es consumeix estrictament per la seva funció real, sempre hi ha un
excedent simbòlic que atrau el comprador.
Per tant, deixem de ser “usuaris” per passar a ser “consumidors”.
Vagi per endavant que, potser per edat, no combrego gens amb aquesta fal·lera pels "selfies", o, fins i tot, per fotografiar qualsevol menja que ens disposem a consumir en un restaurant.
L'autora ho resumeix:
El que interessa a qui mira és
justament el subjecte de l’enunciació: qui hi ha al darrere d’aquella foto,
quina intenció té i què vol obtenir o expressar amb això, de la mateixa manera
que ens preguntem qui hi ha al darrere del “jo” de l’enunciat.
(...)
La repetició compulsiva del
retrat d’un mateix amb les “selfies” també produeix un desert d’imatges en la
pretensió vana de trobar la imatge perfecta.
Relacionat amb l'anterior punt i molt preocupant:
Molts cops les persones només
volen oferir present.
(...)
L’acumulació dels milers de
fotografies que fem sobrepassa la capacitat de construir un relat sobre la
nostra experiència.
Un tema controvertit, el del gènere. Confesso que segons quins discursos em desorienten i penso que generen confusió, però només és una apreciació personal. Veiem alguna aportació al respecte:
Documents identificatius com
el carnet, el passaport ¡, la targeta de la seguretat social o el número
d’identificació fiscal ens obliguen a ser allò que consta en aquests papers i a
mantenir-ho en el temps. Aquestes identitats de paper les emet sempre una
autoritat externa. (...) La identitat de gènere, en tant que identitat, també
passa per l’altre. (...) Un pot voler dir-se i escollir la identitat que vulgui,
però amb això no n’hi ha prou.
(...)
Quan un subjecte ens diu que
s’identifica amb el sexe masculí, és fonamental preguntar què vol dir això per
a ell, entendre quin és l’ús particular que mostra el que cadascun de nosaltres
ha fet amb els significants que tenen a veure amb el sexe i amb el gaudi del
nostre cos.
(...)
El feminisme s’ha convertit en un universal fàcil. Sembla que tothom, i sense gaire problema, pot anomenar-se feminista.
Sens dubte solem esperar massa de la ciència:
El que observem és que la
ciència vol assolir un saber absolut que expliqui el funcionament de totes les
coses, de l’univers sencer. És en aquest punt, on es revela la seva incapacitat.
Des de la ciència, de la mateixa manera que des de la política, es pensa que hi
ha solucions per a tot i per a tothom.
Per poc que observem el nostre entorn ens adonarem que pul·lulen, no diré centenars, però sí un gran nombre de furgonetes, motoristes, bicicletes... carregats de paquets que els consumidors han adquirit per mitjà d'un senzill "click":
Si bé anteriorment l’obtenció
de productes al mercat identificava els subjectes amb una determinada classe
social, ara aquest consum de classe deriva cap a un: “tots consumidors”. (...)
El mercat posa a la nostra disposició els falsos “objectes a” que seran
consumits l’un darrer de l’altre.
(...)
La conseqüència més directa de
la dissolució del vincle social és l’individualisme: el subjecte és el
responsable de tot i no li cal anar a l’altre per buscar respostes o per
demanar ajuda.
(...)
Com més es consumeix, més gran
és la sensació de frustració. El subjecte no sap com aturar el circuit de consum
en el qual queda atrapat.
 |
| Grafit a Sabadell |
Com ja he dit al començament d'aquesta entrada, he obviat un munt de punts, ara cal acabar:
No només els recursos del planeta són limitats: ens estem quedant sense llocs físics on col·locar les deixalles dels objectes de consum massiu.
(...)
Avui dia ja no comprem per satisfer una necessitat, el que comprem i paguem és frustració. I ho fem un cop, i un altre, i encara un cop més.
Calla i paga
Encontres entre
política i psicoanàlisi
Inés García López
112 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada