Els dies sense fi

Barcelona amb la COVID
Juny 2020

Tot i que un cop suposadament neutralitzada la pandèmia tenia el propòsit de llegir alguna cosa, relat o especialitzada, referents a la COVID, a mesura que han passat els dies he anat abandonant aquesta idea, fins que m'he topat amb el llibre que ara m'ocupa, i és que llegint la contraportada, aviat em vaig adonar que no es tracta del relat típic, sinó que va més enllà.

Tot i que no em detindré en totes les parts, el llibre està organitzat en tres.

En la primera part, la que dona títol al volum, ens trobem al Jaume ingressat amb COVID, mentre s'assabenta que la seva esposa, la Maria, també ha resultat contagiada, però no ha aconseguit plaça per ingressar-la i resta, com molts altres malalts, en una cadira al passadís de l'hospital:

Penso en la fragilitat, en la Maria malalta en una cadira, en els nostres fills sols a casa. Tot es pot acabar en qualsevol moment, és així de senzill, la brutalitat de la realitat. Intento no deixar-me portar per les cabòries, però és inútil.

(...)

El virus ens ha provocat una pneumònia, tant a la Maria com a mi. Ella està millor que jo, el metge sembla més amoïnat pels meus pulmons.

Quines són les sensacions de l'autor, que possiblement podríem compartir, en trobar-se reclòs en una habitació, confortable, això sí, d'un hospital?:

L’habitació és una illa, o una península, unida o separada del món per la porta, i la Maria i jo en som els únics habitants, encara que rebem les visites periòdiques del metge, les infermeres i les auxiliars, i els missatges i les trucades dels amics.

Un cop presentat el problema a raó del qual en Jaume es va decidir a escriure aquest relat, he decidit que em centraré més en les seves reflexions, sense detenir-me en els diferents estadis de la seva malaltia i recuperació:

Tinc seixanta-un anys, he publicat una vintena de llibres i encara crec que podré escriure algunes novel·les i llibres de viatge més i, qui sap, potser m’atreveixi amb alguna obra de teatre. (...) Per sot, fa anys que ja no em preocupa el que anomenen “èxit”.

(..)

Divago, o potser no. Hi ha somnis i anhels que no hauríem de perdre, fins i tot si sabem que no els podrem fer realitat.

(...)

El bloqueig (que no pas la pausa o el parèntesi) són l’altra cara de l’escriptura. (...) Encara tinc llibres al cap; de fet, he d’establir un cert ordre per escriure’ls, s’estan a la cua, l’un rere l’altre, encara que també n’hi ha algun que s’avança, que es cola.

Sortosament, passat el pitjors moments, el retrobem molt recuperat:

Saber que he superat la malaltia i també que puc tornar a escriure em posa de bon humor. (...) Massa sovint ens acostumem a la tristesa.

(...)

Una de les coses que em mantenen viu és passejar.

(...)

Acabem els nostre aïllament el 14 d’abril, una data simbòlica si més no per als espanyols.

No he pogut evitar sentir-me totalment identificada:

Cada vegada llegeixo menys els diaris, tampoc veig les noticies a la televisió ni les que es publiquen a les xarxes. M’alteren. (...) De tant en tant, sorgeix alguna línia de pensament en sentit contrari, a favor del decreixement. És una idea que sempre m’ha semblat suggeridora. No créixer, no expandir-nos, aprendre a viure amb senzillesa, de forma elemental -que no ha de significar pobresa o precarietat-, rebutjar l’especulació, el consumisme i la lluita per l’escalada social que sovint vol dir econòmica. Contenció, austeritat. Soc un il·lús? 

(...)

No m’interessen les religions -tot i que respecto els creients que no són fanàtics-.

I em permeto obviar la segona part per comentar, breument, la tercera, on trobareu una referència clara al títol del llibre:

Ha passat més d’un any des de l’inici del cataclisme, de la pandèmia. Un any d’ençà que la Maria i jo entràvem a l’hospital. Llavors eren els dies sense fi. I ara, què són?

(...)

Millor no capficar-s’hi, és bo reflexionar i prendre decisions, però no ho és el lament constant.

(...)

Soc escriptor, narrador, un explorador a través de la ficció i, en certa mesura, escrivint també pinto. 

Bellver de Cerdanya 
Octubre, 2021

I fins aquí, que com l'autor segueixo amb el meu dia a dia, tot i saber que tard o d'hora tot plegat finirà. Sortosament:

Els dies sense fi continuen. Ara és el moment de prosseguir, no d’aturar-me ni fer-me enrere. Una senda petita que s’esvaeix entre aiguamolls i boscos i després reapareix, inesperadament, en una ciutat o un paisatge obert on no he estat mai. Camino, encara, a vegades ho faig en ziga-zaga, a vegades en espiral, allunant-me del meu origen. 

Els dies sense fi

Jaume Benavente

200 pàgines