 |
| El Priorat, 2017 |
Un plantejament que m'ha semblat original en referir-se a les diferents etapes de la vida, com a "cases".
En realitat, i generalitzant, tothom canviem de lloc de residència més d'una cop al llarg de la nostra vida, però aquí, l'autora va més enllà.
Però potser serà més fàcil d'entendre amb els exemples.
Per començar en parla de la casa física com un espai que el protagonista, Jo, ocupa. És la casa del subsol:
La casa queda
sota el nivell del carrer. Per entrar a l’apartament s’ha de baixar al pis
menys u per una escala de cargol o bé amb l’ascensor.
(...)
A la Casa del
subsol hi viuen el Pare, la Mare, la
Germana, l’Àvia. I Jo.
(...)
Entre els primers fets que Jo recorda, hi ha el Pare tancat a la seva habitació dies i dies; potser setmanes.
És clar, que encara que ens ha presentat la família que hi habita a la Casa del Subsol, no podem deixar de mencionar un altre inquilí que tot i conviure amb la família té casa pròpia: La tortuga:
Vista des de fora, la Casa de la Tortuga és una casa independent. Només té un pis; no hi ha veïns ni a sobre ni a sota, cap interferència. No té fonaments, descansa sobre el terra.
Però quan la família marxa d'aquesta casa, té que habituar-se a uns nous habitants, no sempre del seu gust:
Fa cinc dies que la Tortuga va amunt i avall per la casa; les percussions de la closca contra el terra són el metrònom irregular que marca el compàs d’aquests espais.
(...)
Fa cinc dies que el cos de l’Àvia és a terra, al lavabo, davant de la pica.
(...)
A la Casa del subsol, la Tortuga no hi entra, ni hi ha ningú que la convidi a fer-ho. L’enciam és tot el que li concedeix la parella que hi viu ara. (...) A diferència de l’Àvia, els Ocupants només fan servir el pati de ciment per estendre la roba.
I així anirem passant per diferents estadis en la vida de Jo: Les primeres de l'adolescència, com quan adquireixen el primer televisor (tot un esdeveniment), les primeres relacions sexuals clandestines, a la casa del sexe.
Fins a arribar a la Casa de la Família. Ja la seva primera casa:
L’habitació de
Jo i la Dona és la més gran de la casa.
(...)
Més en general,
pels mobles és fàcil intuir que la Casa de la Família en realitat són dos
mobiliaris sumats per fer-ne un tercer que no existeix.
De les moltes i variades "cases" que ens parla l'aurora una de les que més m'ha cridat l'atenció és la "Casa de
l’estalvi, 2000":
Éss un compte corrent bancari. (...) No està inscrita al cadastre, no
toca a terra, no té fonaments; té una firma en un contracte amb obligacions
recíproques.
I què dir de la "Casa de les pedres,
1984"?:
És un hospital,
a vint-i-cinc quilòmetres de la Casa al peu de la muntanya. En detall, i restringint
el camp, és una habitació amb quatre llits.
(...)
A les tauletes
de nit, llibres, ulleres, revistes i alguna flor badada.
I és que la "Casa de les pedres" acabarà sent la "Casa del tumor"
Per recuperar
la vida, cal anar a negociar amb la mort. (...) Després de cada sessió de
teràpia, la Dona tornava entre els vius. Portava la mort entre la gent, visible
a la pell.
I gairebé arribo al final, que no és el del llibre, però que cal deixar-ho aquí per no allargar-me massa:
D’aquí a un
segle cap d’ells no serà aquí per veure el moment en què, quan toqui l’últim
segon, la casa es convertirà en no-res i l’ànima deixarà les parets.
I, és clar, el punt i final de tot, per sempre:
Casa dels
records desterrats
No veurà res de
tot això perquè ja és lluny, fins i tot el puntet ja s’ha esvanit en aquesta matinada
de novembre. El vent que s’ha aixecat potser durà la primera neu. La neu
estendrà una capa blanca sobre aquest paisatge de records naufragats; tot i ser
freda, protegirà la terra i la seva tebior.
El llibre de
les cases
Andrea Bajani
Traducció
d’Anna Casassas Figueras
285 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada