LA TERRA PROHIBIDA: IV La nit horitzontal

Grafit a Sabadell

Amb aquest volum es tanca la tetralogia creada per Manuel de Pedrolo. Si hi posem atenció comprovarem que tots els fils queden lligats, que s'ha tancat el cercle, o encara millor que un cercle es tanca mentre d'altres es poden albirar.

Aquesta és una història de la lluita en la clandestinitat, una lluita fosca, amagada, potser poc eficaç, però del tot necessària i convenient que té un nom: El Moviment de Ressitència Català, liderat i conduït per un vell conegut, l'Orsil, que fins ara se'ns ha mostrat com un jove escriptor d'una família acomodada, esbojarrat i una mica poca-solta, una mena de "Pimpinela Escarlata"

No cal fer-se il·lusions i, ara, el qui se les fa ja és un traïdor. Però això no vol dir que la lluita s’ha acabat. Això només és una fase. Amb la derrota en comença una altra, més dura que la guerra, però que cal menar a cap. Treballar en la clandestinitat...

I com és d'esperar, s'enllaça amb una història d'amor, o potser millor, amb dues entrellaçades, una d'elles lesbiànica, adulteri, el desig d'un fill...

L'Orsil i els companys del grup comparteixen la idea que no es poden quedar de braços creuats, que cal actuar i romandre amatents i organitzats pel moment en què les circumstàncies puguin canviar. Encara mantenen viva l'esperança que tot plegat no pot durar gaire.
Ara sabem que estaven ben equivocats.

Però les circumstàncies no sempre seran les mateixes. Un dia o altre, encara que només sigui per la natural inevitabilitat de les coses, tot això ha de canviar. I aleshores caldrà que algú orienti els afers públics, que canalitzi l’opinió, que s’apoderi dels ressorts vitals. En un mot, algú que es faci càrrec del poder. Però aquest algú no pot ser, o no pot ser únicament, el cap d’una organització clandestina que resultarà, si m’ho permeteu, un perfecte desconegut gràcies a les condicions en què lluitem... 

I l'organització que en un principi semblava molt ben lligada, gairebé ningú no coneixia ningú i les indicacions passaven d'un a l'altre en una ben construïda xarxa, comença a trontollar, es succeeixen alguns petits errors, algunes delacions.

Però tots dos sabien que l'home [El sereno] no els prenia per uns veritables atracadors; que la visió de la camioneta i del drap blanc devien haver-li fet recordar aquell seguit de llenços que contínuament florien per la ciutat.
(...)
"En el sector nou, B-34 ha estat reconegut per un antic company de treball, el qual s'ha escaigut de mirar per la finestra mentre dúiem a terme l'operació."

Ara tot es precipita, la davallada és imparable, l'Orsil s'ha d'amagar, ha de fugir, s'ha d'exiliar, ha d'abandonar tot allò pel que ha lluitat, també l'amor, aquest probable fill que tant ha desitjat... La policia l'ha descobert, li segueix la pista, l'empaita, però potser aquest no és final que seguint el costum no desvetllo.

Va enfilar-se teulada amunt quan ressonaren els primers trets. S'arrossegà cap al vessant oposat i des del capdamunt rodolà, fins al límit exterior de la teulada, on s'arrapà a la canal. 
(...)
L’angoixa se li arrapà al pit en considerar que tot d’una es veia despullat d’una de les raons capitals de la seva vida: lluitar per una pàtria catalana. 

I tanco amb una reflexió que l'autor, l'any 57, posa en boca del protagonista, en Jordi, que a més de liderar secretament el grup, s'entossudeix a seguir escrivint en català, i que enguany resulta d'una actualitat aclaparadora:

No podem defensar allò que comencem per trair. No forma la llengua part d’aquesta cultura? Si l’abandono, res no em garanteix que no acabaré per abandonar els altres valors culturals. Obriria una via d’aigües...