En el llibre que ara ens ocupa, trobem en Jesús Maristany, un exiliat a raó de la seva condició de patruller durant la guerra, que retorna al seu lloc d'origen i al temps que s'embranca en la recerca d'una antiga relació la qual va abandonar en fugir, viu una apassionada i complicada història amorosa (un tret comú també en totes quatre històries que configuren la tetralogia), al temps que anem descobrint les seves inquietuds polítiques i se'ns desvetllen detalls del seu passat.
En una conversa amb un antic company, en Cros, es fa palès el seu sentiment i les seves esperances.
Cros:
- Cal confessar, prescindint de tot partidisme polític, de simpaties i antipaties, que el problema econòmic no ha estat solucionat pel règim actual; que no ho pot ser mentre ens mani una oligarquia financera. Hi ha multitud d’aspectes de l’economia dita nacional que estat negligits d’una manera gairebé criminal. El primer de tots, el del camp.
Maristany:
- No us penseu, però, que jo sigui un entès en aquestes qüestions. No és la meva especialitat i, fins a cert punt, parlo per boca d’ase. O sigui que jo no he tingut encara temps de comprovar en tota la seva realitat l’estat en què es troba el país. Però em sembla que n’hi ha prou amb obrir una mica els ulls... És clar que per a nosaltres, catalans, el més greu de tot és que ens han espoliat. Però això ja ho podíem esperar, som els vençuts d’aquesta guerra. És doncs, normal que se’ns espoliï, i fins i tot m’atreviria a dir que em sembla desitjable.
Cros
- Home!!
Maristany:
- Tal com ho dic. Perquè això acabarà per provocar una reacció saludable fins i tot entre els elements més conservadors, o potser, en primer lloc, precisament, entre aquesta gent, ja que no podem oblidar que l’única cosa que la burgesia i les classes capitalistes no perdonen és que es lesionin els seus interessos.
Cros
- Fins ara, que jo sàpiga, ningú no ha piulat...
Maristany:
- No és estrany. Encara tenen massa present la guerra. És una experiència que no voldrien repetir per res del món. Com que estan cagats de por, no s’han adonat que ara les coses es plantegen en termes diferents. És a dir, potser mai no es van plantejar com ells creuen i com van creure alguns de nosaltres...
- És clar que és inútil lamentar-se ara. I la lliçó tampoc no servirà de res, perquè els qui vam rebre-la ja hem fet atots. Una acció futura, l’ha d’emprendre la joventut, i aquesta joventut no escarmentarà pas amb els nostres errors. Sempre s’ha vist així.
La seva història s'anirà complicant, retrobarà antics companys de lluita ara molt ben situats, amb negocis pròspers que, aparentment es preocupen per la seva situació quan en el fons es malfien que els pugui delatar.
Parla en Mateu:
-Si jo fos de tu, no em confiaria. Pel sol fet d'haver estat un exiliat, tens més dret a la seva atenció. Et deuen fer presentar a la policia regularment...
(...)
-T'investiguen, i a fons. No és impossible que acabin per descobrir alguna cosa.
(...)
Maristany:
-Ja entenc. Per això et va fer tan poca gràcia saber que havia tornat. Us podria vendre a tots, oi?
(...)
-El vencedor no és el règim, com diuen, sinó tots vosaltres. Nosaltres no havíem pensat mai a fer negocis ni a aprofitar-nos de ningú.
(...)
-Digues, què voleu tots plegats?
Respon en Mateu:
-Volem una mica de tranquil·litat, de pau; això és el què volem.
(...)
El temps ha passat i comencem a sentir-nos segurs. Però veniu vosaltres, els purs, i parleu de traïció. Per això ens feu pànic, comprens? Sí, pànic...
Com ja he esmentat a l'inici, molts dels personatges que apareixen per primer cop en aquest volum els anirem retrobant al llarg de la resta d'històries; així podem parlar de l'Orsil, la Maria, en Cros...
I tot plegat s'anirà precipitant cap a un final que m'estic de desvetllar, però que potser es pot endevinar per tal com es va esdevenint la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada