dijous, 13 de febrer de 2014

LA TERRA PROHIBIDA: II La paraula dels botxins

Manuel dePedrolo en més d'una ocasió havia afirmat que els criteris segons els quals censuren les seves obres eren:
  • "-Catalanisme, opinions polítiques, religió, moral sexual i llenguatge indecorós".
  • Doncs bé, en aquesta història podríem dir que es troben conjuminats tots els elements.

L’acció se situa a l’any 1952 en una comissaria i al llarg de només dos dies d’interrogatori.

És una lectura molt dura que ens fa sentir l'angoixa i el desemparament que viu el protagonista de la història, en Mateu, que l'any 36 havia estat el cap d'un grup anomenat "El grup onze" i que 16 anys més tard és detingut a altes hores de la matinada, i interrogat i torturat en una comissaria.

Com he dit, són només dos dies, però la intensitat del relat, que no estalvia cap detall de la duresa d'aquelles hores, ens fa sentir en la pell de qui està sotmès indefens en mans dels botxins que malden per arrencar-li una confessió en què han inclòs alguns fets succeïts, però dels quals no semblen disposar de cap prova, i d'altres que li volen atribuir.

Algun cop he pensat vagament en l'horror que ha de suposar viure una situació semblant, en la qual no disposis de cap informació i que et puguis sentir atrapat entre un munt d'insults i agressions, fins que, per força, acabis admeten qualsevol cosa que vulguin sentir els agressors.

Sí, es devien creure que el rendirien per cansament, i potser no s’equivocaven, car això no s’acabaria avui, amb aquella sessió; després d’aquest matí en vindrien d’altres, matins, tardes i nits de tortura, de martelleig, d’insistències que l’anirien embrutint fins que ja no sabria què dir, com defensar-se, com resistir, i aleshores confessaria per tal d’acabar amb tantes preguntes, amb tanta obstinació, i poder descansar una mica en la pau de la seva cel·la, sense haver de parlar amb ningú per obligació, sol i fumant una cigarreta i amb llibertat d’anar a la comuna si el cos li ho demanava...

I en una de les petites pauses ironitza:

Perquè ja és sabut que la policia no maltracta ningú i que totes les confessions són espontànies. A tots els indrets del món passa el mateix. 
(...)
No m’hi poden retenir més de setanta-dues hores, aquí, va pensar. Però sabia que farien el que voldrien. Tampoc no era permès de pegar un home. Hi havia moltes coses que no eren permeses i es feien. 
(...)
Hi hauria d’haver una llei, pensà vagament. És a dir, ja hi era, però ningú no en feia cas. Ningú no feia cas de res, ni a fora ni a dins. 

I mentre assistim a la impotència de'n Mateu davant els seus botxins, anem descobrint  també detalls de la seva vida personal, marcada per una relació incestuosa amb la seva germana, però aquest extrem és només una anotació una mica marginal.

De manera una mica fugaç tornen a aparèixer en Maristany, en Balsells... per tal d'anar arrodonint la història.

No desvetllaré el final, tot i que potser ja es pot endevinar, però penso que us pot venir de gust llegir-ho i comprovar-ho vosaltres mateixos.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada