dissabte, 14 de desembre de 2013

LOLITA

Aquest mes al Club de Lectura la proposta ha estat "Lolita" de'n Vladimir Nabokov.

Molt se n'ha parlat de la idea que la Lolita és una petita perversa que engalipa un home madur, fins i tot ha transcendit que totes les nenes una mica descarades i/o coquetes molt sovint se les anomena "Lolites" per extensió. Reconec que jo mateixa he emprat aquest terme per referir-m'hi.

Però la meva visió després de llegir-la és totalment oposada a aquesta idea.

D'entrada afirmo que en general no m'ha agradat l'estil de l'autor, ja que només començar es pot detectar que utilitza un llenguatge molt alambinat, altisonant i afectat.

Potser hi haurà que pensarà que m'he sentit escandalitzada per la història: res més lluny de la realitat. Per l'època i el barri on vaig néixer i vaig créixer vaig conèixer alguna història no tant de "Lolites" com de més o menys camuflats pederastes, i tot i que no parlo ara d'experiències personals ja que a més que jo vaig ser una pre-adolescent força desmanegada, per sort la meva família era treballadora, però podien tirar endavant, n'hi havia algun cas que per diverses raons havien de dependre dels "favors" d'algun dels personatges que de tant en tant es passejaven fent el pinxo pel barri i que podien encapritxar-se d'alguna menor.

I fet aquest aclariment, m'hi poso amb el relat:

El protagonista absolut, encara que el títol  pugui dur a confusions, és l'Humbert, un tipus presumptuós i embafador, molt pagat d'ell mateix, però, segons el meu entendre ja no només amb baixa altura moral, sinó tampoc intel·lectual.
L'autor constantment el disculpa tractant-lo com a malalt, que també ho és, però aquest afany constant per voler-nos convèncer fa que encara em resulti més carregós desagradable intranscendent, vulgar i en més d'una ocasió fregant el ridícul.

El lector debe comprender que, dueño y señor de una nínfula, el encantado viajero está, por así decirlo, más allá de la felicidad. Pues no hay en la tierra dicha comparable a la de magrear a una nínfula.

De la petita Lolita, poc o res se'ns explica, no sabem el què pensa o sent, sembla que a l'autor només l'interessa el punt de vista del pederasta confés, que un i altre cop troba motius de disculpa dels seus pensaments i accions.

¡No somos demonios sexuales! ¡No violamos como los buenos soldados! Somos caballeros tristes, suaves, de mirada perruna, lo suficientmeente bien integrados para controlar nuestros impulsos en presencia de adultos, pero dispustos a dar años y años de vida por una sola oportunidad de tocar a una nínfula. Hay que subrayarlo: no somos asesinos. Los poetas nunca matan. 
(...)
 Si me llevan a la muerte, recuerden, cuando lo hagan, que sólo un arrebato de locura podría darme la fuerza bruta para comportarme como una bestia. (...) A veces intento cometer un asesinato en sueños.

En un  moment donat, recorre a la religió, però sempre des del seu punt de vista auto-complaent i és clar, no troba consol perquè no li resol el problema com ell voldria.

En términos de eternidad, importa un comino que una niña norteamericana llamada Dolores Haze [Lolita] fuera privada de su niñez.

Per referir-se a les petites desitjades, però que d'alguna manera acusa de ser les responsables de les seves passions, utilitza l'apel·latiu de "Nínfules" i ens les descriu així:

Hay muchachas, entre los nueve y los catorce años de edad, que revelan su verdadera naturaleza, que no es la humana, sino la de las ninfas (es decir, demoníaca), a ciertos fascinados peregrinos, los cuales, muy a menudo, son mucho mayores que ellas (hasta el punto de doblar, triplicar o incluso cuadruplicar su edad). Propongo designar a esas criaturas escogidas con el nombre de nínfulas. 

I referint-se a la "seva" Nínfula no es planteja en cap moment els sentiments que ella pugui experimentar, sinó, un cop més, ens parla des del seu egoista i complaent  punt de vista:

Pero yo era débil e insensato, y mi nínfula colegiala me tenía a su merced. A medida que disminuía el elmeneto humano, es decir, la pasión y la ternura, sólo aumentaba la tortura del deseo; y Lolita sacó partido de ello. 

La primera part del relat transcorre amb relativa celeritat; en 10 setmanes entra de llogater a la casa on viu la Lolita amb la mare, coneix la nena, es casa amb la mare i es queda vidu. I és a partir d'aquest moment que la història es va allargant i recargolant d'una manera que em sembla innecessària, amb descripcions fins i tot estrafolàries.

Sovint s'ha comentat que aquesta és una novel·la d'amor, però si analitzem les confessions del protagonista, considero que res més lluny de la realitat:

Sabía que me había enamorado de Lolta para siempre; pero también sabía que ella no sería siempre Lolita. El uno de Enero tendrá trece años. Dos años más y habría dejado de ser una nínfula para convertirse en una “jovencita”, y poco después pasaría a ser el colmo de los horrores: una “universitaria”. El término “para siempre” sólo se aplicaba a mi pasión, a la Lolita eterna reflejada en  mi sangre. 
(...)
Sería un mentiroso si dijera, y el lector muy tonto si lo creyera, que la conmoción producida por la pérdida de Lolita me curó la pasión por las nínfulas. Mi naturaleza maldita no podía cambiar, por más que hubiera cambiado mi amor por ella. 

I acabo aquestes reflexions, obviant el ridícul episodi del crim que serveix d'excusa per les confessions del protagonista, i em vull fixar en el que per mi m'ha resultat el més significatiu de la història i és el retrobament dels dos protagonistes.
I és que Lolita, la suposada Nínfula perversa, que se n'ha aprofitat del seu "enamorat", en realitat quan es burla i el menysprea es fa molt evident el poc que l’importa. Ara, passats els anys, ja ni tan sols està enfadada ni l’odia; senzillament, l’ignora, li etziba allò que més el pot doldre i és que li és del tot indiferent.

En sus ojos gris pálido, tras las extrañas gafas, nuestros pobres amores se reflejaron un instante, y fueron valorados y descartados como algo aburrido, como una reunión pesada, como una merienda campestre a la que sólo hubieran acudido las personas más insulsas y que, encima, hubiera sido interrumpida por la lluvia, como un pedazo de barro seco que se hubiera adherido a su niñez y del cual no hubiera podido desprenderse.


 
Imatges de la pel·lícula del 1962
I l'autor, que segons ell mateix ens explica, 
caça papallones i les enfila per exhibir-les la qual cosa, dit sia de pas, ja em resulta repulsiva, ens adverteix del què opina dels qui no els agradi la seva història, i que jo interpreto com que al qui no li agradi és poc menys que un ignorant.

“En un país libre no debe esperarse que ningún escritor se inquiete por el límite exacto entre lo sensual y lo voluptuoso. Eso es rdículo”
(...)
“Para que estas declaraciones no se tomen como una ventilación de quejas o agravios, me apresuraré a agregar que, además de las almas de cántaro que leyeron el original de Lolita, o su edición de la Olympia Press, con un espíritu de “¿Por qué tuvo que escribir esto?”, o “¿Por qué tengo que leer historias acerca de maníacos?”, hubo algunas personas sensatas, sensibles y de sólidos principios que entendieron mucho mejor mi libro que cuanto pueda explicar aquí acerca de su mecanismo”

2 comentaris:

  1. Carme, cada vegada admiro més la teva pluma (per descomptat la d'escriure.). Ja sé què som persones grans, però crec què tu podries fer alguna cosa més. Amb tota la cordialitat que mereixes. Fernando

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari Fernando, sempre ets molt benevolent.

      Elimina