diumenge, 24 de maig de 2015

Ai, si aixequés el cap...

 En alguns moments aquesta novel·la de'n Daniel Vázquez, fill de'n Vázquez Montalbán, i totalment desconegut per mi, m'ha recordat un llibre que vaig llegir fa uns cinquanta anys, escrita al 1932: “La tournée de Dios´” d’Enrique Jardiel Poncela. En aquell, Déu decideix baixar a la terra perquè estima que s’ha de revifar la fe que està molt decaiguda. Doncs bé, a més que el final és totalment desastrós pels interessos del protagonista, hi ha una escena que tinc especialment viva en el record i és que després que el reben amb tota la pompa de què són capaços, arriba l’hora de dormir i ningú no sap on el poden allotjar que estigui a l’alçada de tant egrègia personalitat.

Aleshores, li munten un dormitori al bell mig de la catedral. I ell, és clar, a mitja nit està mort de fred i aclaparat per la profunda solitud del temple i agafant una flassada acaba posant-se a dormir dins un confessionari.

Quelcom de semblant li passa al protagonista, aquest clon del dictador:

La habitación, una alcoba que abría sus ventanes a un bosque cubierto por la luz tènue de una noche diàfana, estaba decorada con tapices dedicados a la algarabía de tiempos pretéritos y mucho más exquisitos, y tenia una cama de tamaño ciclópeo en el centro, col·locada bajo una gran lámpara de pedreria. Con su cuerpecito de alfeñique, Paquito se hundió en ese océano acolchado como un nadador poco experimentado. 

En general no m'ha semblat massa interessant, tot i que la idea de la clonació del diguem-ne protagonista, és un tant original, però el desenvolupament de la història no deixa de tractar-se d'una forma banal.

Tot i això en un moment dels més delirants, en un sopar de la "camarilla" entre abundants menges i no menys abundoses begudes "espiritoses", es parla dels nacionalismes, amb un especial esment a Catalunya que paga la pena recollir:

Los nacionalistes son fanáticos, animales que defienden sus idees basándose en fantasías históricas.

Aleshores, un personatge de la “cort” que segueix a Paquito, explica la seva experiència a Catalunya amb els castellers.

Una vez, y tengo que controlar mis emociones para no echarme a llorar, incluso tuve que participar en una jornada castellera para esconder mis verdaderos pensamientos antinacionalistas. 
(...)
Y ¿eso de los castellers es una pràctica satánica? [Demana en Paquito i aquí s’equivoca l’autor perquè hem de recordar que Franco coneixia els castells perquè pel 18 de juliol sempre en feien aixecar] 
(...)
El principio de esa pràctica està basado en un fundamento marxista: la unión hace la fuerza.
Se trata de que una masa de cuerpos sudorosos se una por los hombros para que otros cuerpos también sudorosos trepen por sus espaldas hasta construir una torre humana siguiendo el ritmo de una música cuya estridència rompería los tímpanos hasta a un sordomudo. 

M'estalvio de comentar el desenllaç, tot i que com es pot endevinar, resulta molt previsible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada