Alliberament

Un episodi angoixant i claustrofòbic el que ens narra Sándor Márai que s'esdevé durant el setge a Budapest. És una història fictícia, però que molt bé podria haver succeït, en la qual la protagonista és una jove jueva, Erzsébet, amagada en un soterrani, en un període de temps que va des del desembre de 1944 al febrer de 1945 esperant l'anhelat i incert alliberament. 

I ara ja tothom se n’havia cansat. La compassió, les mans auxiliadores, tots els sentiments humans més nobles s’havien cansat de les persones. Tothom esperava, en qualsevol moment, una mort fortuïta, que els caigués una bomba, un obús, o que es produís un canvi, una transició cap a una nova i espantosa aventura, les conseqüències de la qual ningú no seria capaç de calcular.

(...)

Els russos ja eren ben a la vora, només a uns quants quilòmetres de la ciutat, i encara ningú tenia cap certesa de res. 

El dia a dia en l'amagatall és complicat i no només a causa de les condicions materials del reduït espai, sinó per la convivència i en especial per la manca d'aigua de la que només se'n poden aprovisionar d'una font situada al carrer i a la que han d'accedir als vespres i amb molt de risc.

Hi ha gent “d’ordre”, gent “honorable” i “distingida”, però tots ells es mostren insegurs, oberts i propers, massa afables i condescendents entre ells i també amb els “pobres”, amb els seus “estimats amics”; tots ells es mostren expansius com si ara, al darrer moment, entre les classes socials, es desplomessin tots els envans i fos necessari discutir cuita-corrents... 
(...)
El nom, la personalitat, tot això s’havia esfumat al soterrani, com si tothom es cobrís amb una boira espessa en l’espiral horrorosa d’aquest ball de màscares subterrani. 

Mentrestant, la vida continua al carrer, el setge va complint metòdicament el seu objectiu i les persones, poques, que encara segueixen al que queda de les seves llars se senten oblidades i confoses entre les runes i la desesperança fins el punt no ja de desitjar la mort, sinó de no fer res per evitar-la, amb resignació:

Els carrers romanen immersos en la foscor. Arreu, a la claror de la lluna, s’entreveuen camions, peces d’artilleria i soldats vagarívols i amatents. Esperen alguna cosa. Esperen el setge, alguna activitat que doni sentit a l’existència i a la feina de preparació de tots ells. Els grups són llòbrecs, silenciosos i malenconiosos. No esperen amb arrogància, sinó resignats i amatents, i no esperen només els soldats, sinó també els canons, els tancs, les trampes... perquè ha arribat l’hora d’alguna cosa que s’està congriant. 

En les llargues hores tancats sota terra, es van sentint els brogits dels bombardeigs i els inconfusibles símptomes que la batalla es va acostant. Tothom sap que els russos s'apropen, però tampoc no estan prou segurs quin serà el seu comportament vers els refugiats.

Pertot arreu molen i martellegen, des de la matinada fins a la nit. Què hi fabriquen? La pau? Preparen un món millor, més assenyat, més pròsper? 
(...)
El setge i la guerra no en són més que una conseqüència. Perquè el que no pot durar gaire, el que d’aquí poc ha d’acabar, el que en efecte és insuportable i per tant no pot ser etern és l’odi. 

I per fi arriba el tan esperat alliberament: les portes s'obren i tothom s'afanya a sortir, n'hi ha que es volen acostar als russos, els volen oferir els seus serveis i ja pensen a treure'n algun profit, d'altres els miren amb recel... Tot s'ha acabat, o no? Ha arribat la pau? Estan salvats, podran tornar a recomençar la seva vida?

Ara [després de l’alliberament per part dels russos] s’inicia un altre tipus de guerra, pensa. Perquè sap que aquesta “fi” no significa el final absolut de la guerra, sinó més aviat que una mena de guerra s’ha acabat i que una altra de ben diferent tot just comença. No, la pau, no.
(...)

Com era la pau d’abans? 

 

Viquipèdia
Les tropes soviètiques segueixen els seus tancs T-34 en un contraatac