Sant Ponç

Avui dia onze de maig es celebra Sant Ponç, el patró dels herbolaris. A diverses poblacions de Catalunya es fan actes que acostumen a ser fires on es venen herbes i dolços almívars i tots tipus de mel.

Jo vaig néixer a Barcelona, al carrer del Carme, i just al costat s'hi troba el Carrer de l'Hospital, un dels llocs on la Fira del Patró és més coneguda i popular.

De petita, cada onze de maig, en sortir de l'escola, anava a fer un tomb per la fira que aleshores començava només girar la Plaça del Padró. M'encantaven, i em segueixen encantant, les flaires que desprenien les herbes que es venien en grans manats, que a mi m'agradava de creure que havien anat a recollir el vespre abans,

També, igual que ara, es venien les fruites confitades que a les hores presentaven en grans gibrells de terrissa i que calia dur algun recipient on posar-les si en volies comprar. A mi el dolç mai no m'ha fet massa el pes i per aquestes parades només hi passava i m'encantava davant l'esclat de colors.

La mare sí que era llaminera i ella mai no deixava de comprar arrop, del qual només recordo que era molt negre i embafador i  que per descomptat jo no tastava: ella el feia miquetes i se'l menjava amb nata. També recordo el cabell d'àngel amb què es feien pastissets i que tampoc no m'agradaven per la seva dolçor.

De dolç només acostumava a tastar un bocí de rusc que a més de la mel que regalimava, quedava la cera que la canalla mastegàvem com si d'un xiclet es tractés.

Enguany he tornat al carrer de l'Hospital, volia recordar les olors i les sensacions de quan era petita i malgrat que per sort encara s'hi manté la tradició, la fruita ja és servida i exposada de manera que si bé és cert que és més higiènica, perd força una part de l'encant del que és popular.

Tot i això, les olors de les herbes remeieres ha aconseguit transportar-me feliçment als anys de la meva infantesa.