El llibre Blau de Nebo

És possible que ens arribem a trobar immersos en una catàstrofe d'ordre mundial?

Si això arribés a passar, com reaccionaríem? Lluitaríem per la supervivència o bé ens deixaríem anar amb la pretensió d'acabar quan més aviat millor?.

No sé quantes persones s'han pogut arribar a fer aquestes preguntes o altres de semblants, el que sí sé és que jo me les he fetes i no justament pensant en catàstrofes nuclears, sinó a raó de les notícies de la guerra a Ucraïna. 

No pretenc pas embrancar-me en cap valoració, només m'he plantejat, com moltes altres de les víctimes que he pogut escoltar, com reaccionaria si un dia, perquè a qui sigui i/o per la raó que sigui, decideixi que vol ocupar o assolar el meu país, o la meva localitat. I això m'ha dut a pensar en els meus pares i el meu germà, morts tots tres, que van patir la disbauxa de la guerra, bé al front (el pare), bé a la gran i inhòspita gran ciutat (la mare, embarassada), o el meu germà que va venir al món en un modest habitacle, enmig del gran bombardeig de Barcelona.

Doncs, en la història que ens planteja la Manon, trobem una mare, la Rowenna i el seu fill, en Siôn, que han aconseguit sobreviure a un cataclisme nuclear i lluiten per mantenir-se vius i actius, mentre van rememorant el principi del desastre que els assola i que ells anomenen "El Final". 

Diu la Rowenna:

Va arribar tot d’una, el Final. (...) No sé què va passar exactament.

En Siôn era a l’escola i jo a la feina.

(...)

Durant uns quants dies tot va ser com sempre. En Siôn seguia anat a l’escola i jo continuava tallant cabells.

(...)

I de sobte, un matí, mentre tenyia els cabells d’una senyora, se’n va anar la llum. (...) De vegades penso en la persona que era abans. Aquella Rowenna bonica que s’arreglava i mirava sempre de somriure i de fer-ho tot tant bé com podia. 

(...)

Des del Final, la por és diferent. És més suau. 

(...)

El meu fill, que no ha entrat mai en cap església, que va ser concebut en pecat, ha llegit la Bíblia. Diu que li agraden les històries que s’hi expliquen. 

(...)

El Final va ser un procés, no pas un esdeveniment.

I al seu torn, coneixem el què pensa en Siôn:

Recordo el Final. Tenia sis anys, fet i fet, i sis anys són prou per tenir records.

(...)

Des de dalt del cobert hi ha una vista espectacular. Es veu Caernarfon allà baix, amb les torres del castell que sobresurten. (...) I més enllà, l’estret de Menai i l’Illa de Món.

(...)

Casa nostra és al bell mig d’un lloc mort. És a dir, al mig del no-res, i no hi passa mai ningú, no ens ve a veure ningú. Bé, gairebé ningú. Abans hi havia una parella en una petita casa que es diu Sunningdale, a unes setanta-vuit passes de casa nostra, però quan va arribar el Final no van trigar gaire a marxar, com ja havia fet tothom. 

I els deixo, sobrevivint de moment, en la seva vida estranya, solitària, confosa, sense futur? Qui ho pot saber!!!

Entretant, confiarem que en Siôn seguirà escrivint la seva història en la Llibreta Blava que han trobat en una de les seves incursions al petit poble de Nebo, i que en el relat coneixem amb el nom de "Llibre Blau".

 

El Llibre Blau de Nebo

Manon Steffan Ros

Traducció d’Emyr Gruffydd

i Miquel Saumell Santaeugènia

167 pàgines