Medea

Mollerussa
Març del 2018

Des del primer moment que em vaig fer amb aquest llibre, vaig decidir que havia de recuperar el diguem-ne "original" d'Eurípides que havia llegit fa un munt d'anys.

Ep, i m'ha tornat a agradar!

En la tragèdia grega trobem una Medea que, impulsada per les forces superiors, s'ha enamorat perdudament d'en Jàson, fins el punt que, cegada per la passió, i per tal d'ajudar-lo a aconseguir el velló d'or, concep i disposa l'assassinat del seu propi germà.

Ha fugit amb Jàson, que tot i que no li correspon, se'n val de les seves arts.

De fet, el més notable que sabem de Medea és que un cop sabent-se abandonada pel seu gran amor Jàson, i consumada la seva terrible venjança vers la seva rival, decideix culminar el seu desvari:

Pienso matar a mis hijos; nadie me los podrá arrebatar y, después de haber hundido toda la casa de Jasón, me iré de esta tierra, huyendo del crimen de mis amadísimos hijos y soportando la carga de una acción tan impía. 

I ja abandono la Medea de la Tragèdia d'Eurípides per centrar-me en la versió d'en David, quan un cop aconseguit el velló d'or i mort el seu germà, està fugint a bord de l'Argo:

Medea no té paraules, no té pensaments. Ha desenfilat el món, ha tibat algun fil vital i ho ha esfilegassat tot. Res a fer-hi ara, sinó contenir la respiració i descobrir si es torna a formar un nou món.

(...)

Medea ja no és verge, la seva sang barrejada amb la del germà i degotant al mar. Ara comprèn que el seu pare deu estar fet miques, tot ell de cap a peus fet miques, tot arrabassat, que la profecia parlava d’això, de la humiliació d’un rei. Medea la destructora de reis.

Serà un viatge llarg i tumultuós en el què, per tal d'aturar el seu pare que els persegueix, es va desfent  del germà mort, llençant al mar bocins del seu cos que ella mateixa va tallant.

Intueix que Jàson no sent la mateixa passió que ella i aquest fet la mortifica:

El que creu Medea és això: que els déus no existeixen. Només hi ha un sol poder, i per tenir-lo has de ser descendent d’un déu.

(...)

Jàson esborraria Medea, la faria servir per atribuir-se una victòria, per atribuir-se el domini de terres bàrbares, la faria servir per parir fills, els seus hereus, de llinatge reial per totes dues bandes, i després l’abocaria a l’oblit. Ella sap que ho faria, i ha d’aconseguir que li resulti impossible.

Es dol del menyspreu que intueix en els tripulants. Se sent forta i poderosa, sap que ja els haurien atrapat si no fos per ella. Li deuen la vida, i té tota la intenció de fer-los-ho pagar:

Però sap que ha nascut per destruir i sap que encara no ha acabat. Pèlias serà el proper, i si es quedés aquí destruiria el nou rei, només perquè la seva existència és una mena d’insult. D’on li brolla, això, a ella? Com és que és incapaç de reposar?

No nascuda de cap mare, potser la van forjar. 

(...)

No li calia matar el seu germà, potser. Fa de mal dir. L’altre camí no el veiem mai.

(...)

Podria executar la seva pròpia venjança, si més no contra Jàson. Podria ajupir-se i deixar que tots els homes l’envestissin, tots untats i disposats. Podria ser ella totes les dones de Lemnos. Però no s’hi veu. 

Les penalitats se succeeixen, les mentides, les traïcions, les conxorxes... 

Medea sola a l’Argo, una nau vella i panxuda, encorbada i escorada, acomodada en el mar. Ferum pudent del seu germà, pertorbadora en la brisa quieta.

(...)

No és res, ella, així que serà una esclava.

(...)

Jàson també serà un esclau.

(...)

Medea és apallissada cada pocs dies, tant si fa la feina com si  no.

(...)

Medea, a qui han fet esclava durant anys. Els massacraria a tots i cadascun en aquest moment. 

I arriba el moment de la venjança:

Veus a fora, una altra nosa, i apareix Jàson. Fantasma blanc vingut d’algun regne, de les muntanyes de la pàtria de Medea, cims de neu. Alenada freda d’ell, cor de pedra.

(...)

Tot s’accelera massa ara, tot ha canviat en un sol dia. Anys d’esclavatge, dies innombrables. (...) Alguna cosa en Jàson s’ho esperava.

Sabeu com?

Medea camina exsangüe. Res a les venes sinó aire, cap òrgan, tot el pit buit. 

(...)

Carn d’espígol tan suau com impossible

Flor autèntica. Ella tindria aquesta mateixa carn, sense dedins ni defora, sense cor, sense pulmons, sense úter, sense sang, sense història...

Bulbs senzills com terrossos de fang.

Forma d’un món, forma de la seva vida, que es repeteix infinitament.

Òdena
Maig, 2018

No es pot esborrar cap part de la vida de Medea. Cada acció que ha comès persistirà per sempre. (...) Aquests tassons de verí no poden ser irrellevants. 

(...)

El regne de Medea no té súbdits, ni terres, ni referències. 

 

Negra la brisa lluent

David Vann

Traducció de Yannick García

284 pàgines