Tinta invisible

En Jean Eyben és un jove detectiu de l'agència Hutte que acaba de rebre l’encàrrec de localitzar una dona desapareguda, la Noëlle Lefebvre:

Procuro transcriure mal que bé la conversa que vaig tenir aquella tarda amb l’anomenat Gérard Mourade, però només en resten fragments, al cap de tants i tants anys. 

(...)

En Hutte m’havia explicat que feia unes quantes setmanes havia rebut la visita d’un “client” el nom del qual figurava a dalt de tot de la fitxa: Brainos, avinguda Víctor-Hugo, 194. El client li havia demanat que investigués la desaparició de la Noëlle Lefebvre.

Tota la història quedarà centrada en l'aparentment misteriosa desaparició, que durà a en Jean a entrevistar-se amb diferents persones, fins arribar a assolir (o no) la veritat de tot plegat.

Un argument molt senzill atribuïble a qualsevol novel·la de detectius, amb un final a voltes sorprenent i d'altres previsible, amb un detectiu que s'implica personalment en la recerca:

Naturalment, a mi sempre m’havia agradat treure el nas en la vida dels altres, per curiositat i també per una necessitat d’entendre’ls millor i de desenredar els fils embullats de la seva vida. 

(...)

La primera a desaparèixer ha sigut ella? -li vaig preguntar.  (A un dels diferents testimonis) 

La seva cerca, el porta a un descobriment que pot ser fonamental:

Una agenda de tela negra amb la xifra de l’any en caràcters daurats.

(...)

Aquell mateix vespre, vaig copiar en un full en blanc les poques coses que la Noëlle Lefebvre hi havia consignat.

La investigació segueix el seu curs, el mateix que el llibre, pàgina a pàgina:

Avui enceto la seixanta-setena pàgina d’aquest llibre tot dient-me que internet no m’ajuda gens. A la xarxa ni rastre d’en Gerard Mourade ni de Roger Behavior.

(...)

A partir d’ara, i fins allà on sigui possible, cal que m’esforci per respectar l’ordre cronològic.

Malgrat tots els tombs que ha donat, en Jean no se n'ha sortit, no ha aconseguit trobar la Noëlle, però malgrat això, no ha deixat de recordar-la:

Em penso que no feia ni dos anys que havia deixat l’agència d’en Hutte (...) Travessava el terraplè de la plaça de l’Opéra i m’afanyava a baixar les escales de la boca del metro, quan vaig veure, de lluny, el rètol i l’aparador de la marroquineria Lancel.

(...)

Aquesta investigació corre el perill de fer la impressió que hi he dedicat molt de temps -cent dotze pàgines, ja-, però això no és exacte. (...) Trenta eren els anys que s’havien escolat des de la primavera en què en Hutte m’havia enviat en aquella oficina de Correus. 

I, arriba l'esperat desenllaç.

Segur?:

Em fa por que, un cop has trobat totes les respostes, la teva vida es tanca sobre tu mateix com una trampa, amb el soroll que fan les claus a les cel·les d’una presó.

(...)

Li havien robat, l’agenda: un paio alt, de qui havia oblidat la cara i el nom, i que havia conegut amb un amic d’ell en un bar. (...) El paio alt, per fer-li una broma, li havia pres l’agenda on acabava d’apuntar una cita i no l’hi volia tornar. I després ella se n’havia anat a Roma sense haver recuperat l’agenda. 

Tot acabarà resultant tan senzill, tan poc emocionant?

Serà aquest el vertader final de tot plegat?

 

Grafit a Sabadell

 

Tinta invisible

Patrick Modiano

Traducció de Mercè Ubach

155 pàgines