L'últim amor de Baba Dúnia

Fa poc comentava per aquí un llibre on es parla d'un desastre nuclear. Avui, sense voler-ho repetir, la casualitat ha fet que de nou, una lectura sobre la vida d'una dona, la Baba Dúnia que viu en un petit poblet de l'anomenada "Zona d'exclusió de Txernòbil", em porta a parlar de pràcticament el mateix tema. 

En teoria, la comunitat a la què es refereix el llibre, ja no hauria d'existir, però un petit grup de veïns, es resisteixen a abandonar el què ha estat casa seva, i conviuen amb la radioactivitat.

La Baba, protagonista d'aquest relat, creu fermament que en la terra que els envolta encara es troben els  morts que la van habitar. I és que ella, fins i tot hi conversa:

Els morts estan entre nosaltres, i sovint ni tan sols saben que són morts i que els seus cossos es podreixen sota terra. (...) Després de l’accident del reactor, vaig marxar com quasi tothom. Va ser el 1986, i al començament no sabíem què havia passat.

(...)

Hi ha dies en què els morts s’apinyen al nostre carrer Major. Parlen caòticament sense adonar-se de les absurditats que diuen. El guirigall sura per sobre els seus caps.

(...)

Quan va passar allò del reactor, vaig ser dels que se’n van sortir més bé. (...) De fet no hi tenia res a perdre. I estava disposada a morir.

(...)

Els pocs pobles que hi ha al voltant estan abandonats. (...) Hauria pogut triar qualsevol casa de Txernobo, quan vaig tornar. Vaig agafar la meva d’abans. La porta estava oberta, la bombona de gas només estava mig buida, el pou es trobava amb prou feines a uns quants minuts a peu i l’hort encara es reconeixia.

Tot plegat va passar ja fa molts anys, i ella hi resisteix. Tampoc no l'importa massa la idea que la seva vida es veurà escurçada a causa de la radioactivitat:

Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d’abans ni per deixar-hi les teranyines.

(...)

Quan em miro el nostre poble, no tinc la sensació que aquí només hi ha cadàvers vivents. Alguns no resistiran gaire més, això és cert.

(...)

Són aproximadament trenta cases, les que hi ha a banda i banda del carrer Major. No arriben ni a la meitat les que estan habitades. (...) Qui torna a Txernobo no té ganes de viure en comunitat.

(...)

He perdut visió, però encara hi sento perfectament. Hi té a veure també, sens dubte, que al poble hi ha molt poc soroll.

Va ser de les primeres a retornar al poble, tot i les condicions precàries i les advertències de les autoritats:

El primer any a Txernobo em fan fer moltes preguntes. Les més difícils van venir de la Irina. Les més estúpides, dels periodistes. 

(...)

A Txernobo només hi érem el silenci i jo. Uns quants mesos més tard va arribar en Sidorov, i una casa rere l’altra van tornar a il·luminar-se.

(...)

A Txernobo tots sabem que l’autobús no circularà gaire més temps. I no sabem què farem aleshores. 

Al relat respecte les condicions de vida d'aquest grup de persones, s'hi afegeix la història d'un crim que té, si això és possible, l'atenuant de salvaguardar la vida d'unes petites que han estat dutes pel seu pare a Txernobo amb enganys.

La nostra protagonista s'inculparà i restarà un temps empresonada:

El nostre president és un bon home.

(...)

Com que la nostra constitució celebra un aniversari, el president ha indultat molts delinqüents. Jo soc un d’ells. (...) Potser ha llegit sobre  mi al diari i ha pensat que la Baba Dúnia de Txernobo no s’havia de morir en una presó. Té un cor sensible, com tots els grans homes. 

En record del bosc cremat a Òdena 
Maig del 2018

Quin serà el futur d'aquesta dissortada terra és quelcom que ens demanem molts. També la Baba ho fa, amb dolor i resignació:

Vull dir, oblidarà aquesta zona alguna vegada el que li han fet? D’aquí a cent, dos-cents anys? Hi viurà gent aquí, feliç i despreocupada? Com abans? 

(...)

Aviat arribarà la primavera a Txernobo. L’herba fresca brotarà i els arbres es tenyiran d’un verd tendre. Jo aniré al bosc i recolliré la saba dels bedolls. 

Si cliqueu aquí, podeu llegir una interessant entrevista a l'autora, Alina Bronsky 

 

L’últim amor de Baba Dúnia

Alina Bronsky

Traducció de Ramon Farrés

132 pàgines