L'estiu que la mare va tenir els ulls verds.

L'Alesky és un pintor que està passant per una època de bloqueig total. Decideix tractar-se amb un psiquiatra. El que confegeix aquesta història, és el resultat de les visites, en les quals, rememorarà el seu passat tractant de trobar el desllorigador del seu fracàs actual.

Aviat sabrem que ell, ja de ben petit, sentia un rebuig total per la seva mare, fins el punt de confessar que l'odiava:

Era la mare més inútil que havia existit mai. Me la mirava des de la finestra mentre ella m’esperava a la sortida de l’escola com una pidolaire.

(...)

Si hagués pogut, l’hauria canviat sense pensar-m’ho dues vegades per qualsevol altre mare del món. Fins i tot per una mare borratxa, fins i tot per una que m’apallissés cada dia.

De fet, quan seguim llegint ens adonem que en realitat el seu problema fonamental és que no se sent satisfet amb ell mateix i que d'alguna manera sembla que es fa responsable de l'abandó del pare:

El pare havia deixat la mare per una polonesa amb un pírcing a la llengua. (...) No vull ni imaginar l’alegria del pare en sentir la decisió del jutge. (...) Desempallegar-se en el mateix segon de dues persones que pagaria per veure mortes era una sort massa gran fins i tot per a un conductor de tràilers.

(...)

Quan recordo els dies feliços de la meva vida, en tinc prou amb els dits de la mà sana per comptar-los. (...) El meu fitxer de coses dolentes és sempre ple, perquè durant anys la meva vida va ser un seguit d’odi i de merda. 

De sobte, tot sembla canviar quan un estiu la mare li proposa de passar unes vacances plegats; ells dos sols en una casa:

La casa on vam arribar havia estat, temps enrere, un graner.

Contràriament als pronòstics negatius, els dies van transcorrent en harmonia:

Sentia per primer cop, pena, goig, uns estats que abans no m’hauria cregut capaç de sentir ni de fer servir per res. Era com si m’haguessin brotat, per fi, els ulls, els de debò, els crus i despullats, amb les retines enfora, mirant enllà de la pell i els ossos. (...) Em semblava estrany no voler que la mare fos morta.

(...)

La mare era una altra. No quedava res de la meva antiga mare i ja ni tan sols sabia qui era jo, qui havia estat o en què ens estàvem convertint tots dos. 

El "secret" de tot plegat és que la mare li confessa que a causa d'un càncer molt agressiu, es troba en estat terminal i li queden pocs dies de vida:

Moltes vegades, quan penso en la mort i em pregunto què passa amb les persones després, els records són la meva resposta. El paradís, si més no per a  mi, seria reviure un cop i un altre aquells pocs dies, com si fos la primera vegada. 

(...)

La mare em va dur al camp de gira-sols per anunciar-me que s’estava morint.

(...)

D’alguna manera, tot tenia un sentit, fins i tot la malaltia, les presses, el seu càncer rabiós. No hauria pogut tenir un càncer suau encara que ho hagués desitjat, perquè durant tota la seva vida havia fet tries equivocades.

(...)

Érem al juny i la mare sabia que tenia càncer des de la primavera. 

I ja ens els darrers dies de vida de la mare, se sent cada cop més commogut i més proper a ella:

La mare semblava una planta d’interior treta al balcó. Jo semblava un criminal lobotomitzat. Per fi érem una família.

(...)

La mare em feia llàstima, no perquè estigués a punt de morir i ho sabés; no perquè s’hagués aprimat tant que pesava el mateix que la cervesa que jo em bevia en una setmana; no perquè s’hagués fugat per morir lluny de casa al costat d’un fill que fins feia poc hauria estat feliç de matar-la amb les pròpies mans. Sentia llàstima per la mare perquè un dia com aquell (...) s’havia vist obligada a mentir.

Santa Maria del Mar
Barcelona, setembre 2017

I acabo amb unes dures, però molt humanes reflexions, d'un fill que ha de tenir cura d'una mare en els seus darrers estadis. 

No és cap queixa, és dolor:

La mare va ser la primera dona nua que vaig tenir als braços. 

(...)

Mai no m’hauria pensat que arribaria a alimentar la mare amb una cullereta ni que faria altres coses que vaig començar a fer aquells dies. 

(...)

La mare s’havia convertit en un nadó i necessitava una dida. O una altra cosa.

L’estiu que la mare

va tenir els ulls verds

Tatiana Tîbuleac

Traducció de Corina Oproae

217 pàgines