Tren a Maratea

Una conversa que en principi es pot creure intranscendent en un vagó del tren amb destinació a Maratea. 

Els protagonistes, un home madur amb ganes de xerrar i una noia jove que només vol viatjar en silenci i entretenir-se llegint.

Però les coses molts cops no resulten com les preveiem, i la conversa de l'home resulta interessant, fins el punt que la noia decidirà tancar el llibre i dedicar-se a escoltar-lo.

I fins i tot anirà una mica més enllà.

Ell, en Antonio Lamarca:

Era un home gran, molt prim, més aviat pàl·lid, amb ulleres rodones, que feia l’olor forta de colònia mentolada de després d’afaitar-se. (...) Vestit amb americana i corbata, massa abrigat per a l’època de l’any, amb una única maleta voluminosa de pell gastada, segurament cara però de feia molts anys, no duia barret, però en podia haver portat.

Ella. Acaba de patir un trencament sentimental:

No volia passar sola, sense parlar amb ningú, picant alguna cosa a peu dret a la cuina, la primera tarda i el primer vespre del retorn, en una casa massa gran, massa buida i massa poc meva. Era la casa d’en Cesare. En tot cas, com a molt, d’en Cesare i meva. Difícilment només meva. Necessitava companyia sense compromís i sense perill de compromís, amable, agradable, intel·ligent. I amb la coartada de la compassió.

La història:

El senyor Antonio Lamarca em va començar a explicar la seva història. (...) Els seus pares eren d’aquells emigrants italians que havien anat a fer les Amèriques a finals del segle XIX, i no se n’havien sortit. 

(...)

Precisament torno a Maratea a morir-me... 

(...)

No vaig a Maratea a veure què hi ha, sinó a recordar què hi havia. No és un viatge a un lloc, és un viatge a un temps...

(...)

El meu record de Maratea és una altra cosa, sense detalls, uns flaixos, unes olors... 

(...)

Farà gairebé trenta anys dia per dia que en vaig marxar. Era el setembre del quaranta-tres.

En plena guerra.

S'acaba el trajecte, però no pas la història. Ella no té ganes d'arribar a casa seva, un lloc que sap buit, carregat de l'absència del que ha estat el seu amor, ell, encara té molt per explicar.

Seguiran un vespre més mentre s'allotgen a la pensió del poble. Van, venen, mengen plats que havies estat típics, sembla que  la recent descoberta amistat s'enforteix. Ell té llogada una casa i uns serveis domèstics i assistencials, a ella no li agrada estar sola, potser fora una solució arribar a un acord i viure plegats?

O no.  

Sabadell. Torrent de Colobrers
Gener 2018 

Sempre m’havia dit: la guerra s’acabarà, el feixisme caurà i després tot serà diferent. I era veritat. La guerra s’acaba i tot és menys horrorós que la guerra. El feixisme va caure, i va ser una festa... Res no seria igual, és veritat. Res de tan terrible. Però a mi se’m va apagar l’esperança. I la fe en els qui tenia al costat. La fe en la història, si és que això existeix. 

 

Tren a Maratea

Vicenç Villatoro

124 pàgines