Els qui com jo mateixa, hem nascut i viscut en una gran capital, com ara Barcelona, coneixem molt poc o gens de les sensacions que experimenta algú que s'ha criat en contacte amb la terra, que ha experimentat en la pròpia pell el canvi d'estacions.
Com a "urbanita" sempre he sentit parlar de la duresa de la vida al camp, de les collites perdudes, de les obligacions dels qui tenen bestiar que, com les vaques, s'han de munyir, ni que sigui mecànicament tant l'hivern com l'estiu, tant si és dilluns com diumenge o Nadal; o els conills, gallines... que cal péixer.
En una època ja una mica llunyana de la meva vida, anava sovint a un poble de l'Empordà i em quedava embadalida amb les explicacions que em donaven els pagesos referents a les evolucions dels núvols i el que pronosticaven del temps, als treballs de les formigues que també presagiaven canvis de temps quan ventilaven o cobrien els formiguers... de fet, un munt de coses que ignorava, començant per quelcom tant elemental per ells com era pouar. En aquest cas eren les dones les qui millor s'ho passaven veient els meus treballs per treure un culet d'aigua del pou "públic" que havia pel consum fonamentalment de la neteja.
Aleshores, els meus fills eren petits i també els encantava quan els convidaven a pujar als tractors.
Un cop expressada la meva admiració per la saviesa de la gent del camp, val a dir que mai no vaig valorar quedar-m'hi a viure de manera permanent.
En Foix, en aquest escrit, entenc que fa un merescut homenatge, no als agricultors, o pagesos, o ramaders, el seu reconeixement és per la terra, tal com ell mateix ho ha anomenat, al que la terra li ha donat, i ho fa resseguint les quatre estacions i ressaltant-ne els millors atributs.
Només recolliré algunes frases relatives a cada una, petites pinzellades que si us complauen podeu ampliar a bastament llegint el llibre, cosa que, modestament, us recomano.
PRIMAVERA:
La relació que un té i manté
amb la terra que l’ha vist néixer, amb les seves arrels, és indestructible,
l’acompanya fins al final dels dies.
(...)
El dia ha fet passos de
gegant. (...) La vida es mou a una velocitat prodigiosa, es belluga, creix,
verdeja pertot i els fruits que vindran queden perfectament dibuixats.
 |
| Primavera a Sabadell |
ESTIU:
L’estiu és intens, rabiós,
implacable.
(...)
L’enyorança de la terra la
portem tots els que en venim, també els que fa generacions que viuen en ciutats
llunyanes i densament poblades.
(...)
Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta
immobilitat. Hi ha arbres que parlen i que escolten. Esperen. Envelleixen més
que els humans. Quan vaig néixer ja hi era. Solitari, al costat de la
carretera, sempre igual.
(...)
Els somnis de les nits d’estiu
són intensos però efímers.
 |
| Estiu de confinament |
TARDOR:
La plenitud és total i
tel·lúrica en el regne orgànic. És l’hora de recollir i replegar.
(...)
La sembra és un acte de fe en
la força misteriosa de la terra.
(...)
La cridòria dels urbanites que
arriben a les onze del matí als boscos arran de les carreteres o camins encara
força més el silenci dels boletaires de raça. Deixen passar el soroll dels
nouvinguts i es concentren novament en la quietud absoluta.
(...)
De dia veiem el que volem
veure i de nit volem veure el que no veiem.
 |
| Estimulant paisatge de tardor |
HIVERN:
Qualsevol que recordi l’ambient
de la postguerra sap que hi havia pors, recels, ferides no cicatritzades,
guanyadors i perdedors, els rics i els pobres, els que manaven i els que
obeïen.
(...)
Diria que els hiverns d’avui
són més productius, més humans i menys solitaris.
(...)
Si algú parla amb un arbre no
és que sigui un ximple, sinó que projecta els seus anhels i esperances amb el
fruit que vindrà. No cal que sigui una conversa ritual. Pot ser un diàleg íntim
i silenciós.
 |
| I va nevar a Sabadell Febrer del 2018 |
Poesia pura.
El que la terra m’ha
donat
Lluís Foix
Pròleg de Josep
Maria Esquirol
274 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada