Els grans optimistes

Des de que es va detectar, sempre he pensat que la qüestió de l'aparició de la SIDA, igual que la seva evolució posterior, passant per la gran mortaldat que va ocasionar, s'ha abordat, com se sol dir: "tot passant-hi de puntetes".

El fet que personatges rellevants del món de l'espectacle, s'atrevissin a fer públic que estaven contagiats, i d'aquesta manera assumint públicament la seva homosexualitat, va ser, sens cap mena de dubte, un important revulsiu, però, segons la meva estimació, encara no el suficient, perquè en l'apartat de l'esport, per posar només un exemple, encara resta molt camí per fer.

El llibre que avui m'ocupa, tracta el tema dels inicis de la SIDA i la forma com es va rebre i acceptar, o no, des dels més castigats, com va ser el col·lectiu homosexual masculí.

M'ha interessat la part de les històries que s'hi refereixen, i és que hi ha tota una altra, al meu entendre innecessària, que segueix les passes d'una dona, no pas una supervivent, no podem confondre els termes, que ho va viure com a amiga d'alguns dels protagonistes, i que un cop passats els anys, està cercant la seva filla, que ha estat suposadament captada per una secta. 

Val a dir, que en aquest recull, he obviat tota aquesta part a què m'he referit. Ja em disculpareu.

El relat s'inicia a partir d'un funeral. Ens trobem a l'any 1985, recordem que els primers casos registrats com a SIDA daten del 1981:

En Nico havia sigut alegre, sí. I guapo.

(...)

En Nico havia deixat clar que havia de ser una festa.

(...)

S’havia mort feia tres setmanes, i la família havia endarrerit la vetlla i l’enterrament fins que el seu avi, el que feia vint anys que no veia ningú, pogués agafar un avió des de l’Havana.

(...)

Els seus pares havien repudiat el Nico quan ell tenia quinze anys.

Em detinc aquí, per reprendre les reflexions. Cal insistir un cop més que els primers afectats van ser un col·lectiu que ja solia arrossegar la incomprensió i el rebuig de la societat més aparentment puritana.

El relat, reflecteix força acuradament les pors i les incerteses que van suscitar:

Si descobries nous detalls d’algú que ja no hi era, aquella persona no desapareixia. Agafava una dimensió més àmplia, més real. 

(...)

Durant les setmanes posteriors a la festa en record del Nico, ningú tenia ganes de fer gaire res.

(...)

Tots estem condemnats a mort, d’acord? Tu i jo, i no sabem quan serà. Un dia, cinquanta anys. Vols reduir aquesta perspectiva? Vols estar acollonit com una mala cosa? Això és l’únic que et dona aquesta prova. Vull dir, ensenya’m on és la cua del tractament miraculós i em faré la prova dels collons i obligaré tothom a fer-se-la també. Mentrestant, què? Tens ganes d’acabar en una base de dades governamental?

(...)

Si la teva prioritat és el sexe segur, la prova no et serveix de gaire. La meitat d’aquests tios obtenen una falsa sensació de seguretat, l’altra meitat descobreixen que s’estan morint. Es deprimeixen, s’emborratxen i què coi creus que fan? No surten corrents cap a la botiga de gomes. 

Són moltes les reflexions que els supervivents van aportant. No tots els protagonistes que coneixem reaccionen de la mateixa manera, el que sí és comú és la certesa que estan condemnats a mort:

-Saps què és el més dur de tenir la sida?

(...)

-És el fet de morir.

I, en efecte, gairebé tot el grup d'amics van desapareixent, un darrere l'altre, inexorablement:

Aquelles eren les fitxes del dominó que havien caigut: el Julian i després el Charlie. I potser el Yale. 

(...)

A la primavera, quan s’havien fet les proves junts, el Yale s’havia imaginat que si resultava que estaven infectats s’haurien abraçat i haurien plorat i després haurien sortir a menjat a fora i haurien parlat d’engreixar-se en to de broma, i haurien demanat l’ampolla de vi més cara, i hauria sigut una nit terrible, però l’haurien afrontat junts.

(...)

A Chicago, la població de gais que havien sortit de l’armari sempre havia sigut prou reduïda, i ara ja n’hi havia més d’un centenar que havien mort. I ves a saber quants més desapareixerien aquell any. Aviat només quedaria un Andrew gai a tota la ciutat. No li caldrien cognoms.

(...)

Saps quines possibilitats hi ha, però no tens ni idea de quina et tocarà. 

(...)

Va haver-hi un moment fugaç en què ens vam sentir més segurs, més feliços. Jo em pensava que era el començament d’alguna cosa. Quan de fet, era el final. 

Òdena
Maig, 2018

Nota i agraïments de l’autora:

Tot i que aquests personatges i les seves vides són ficticis, m’he cenyit tant com he pogut a llocs reals i esdeveniments públics, i només m’he pres llibertats quan ha sigut necessari.

(...)

No hi ha tants llibres ni pel·lícules sobre la crisi de la sida de Chicago com esperava quan vaig començar aquest projecte. 

 

 

Els grans optimistes

Rebecca Makkai

Traducció de Marc Rubió

620 pàgines