dissabte, 25 de juny de 2016

Un pare dictador


No és el primer llibre de Jordi Coca que llegeixo, però possiblement és el que més m'ha impactat i això per les semblances, salvant les distàncies, que n'hi ha, de la seva història personal amb la meva.

El mateix autor ens confirma que es tracta d'un relat autobiogràfic, situat en la Barcelona de post guerra, una ciutat, pobre, fosca, trista, grisa com tota España. I encara més quan, com la meva família, pertanyia al bàndol dels perdedors:

A mi m’espantava la pobresa. No coneixia res més, però em repugnaven els estris vells, els mobles trencats i la roba gastada. Quan era al llit em deia que havia nascut en un món mort i poblat de coses mortes. Els barbers eren morts, els miralls eren morts, les parets humides de casa eren mortes, la palangana on m’havia de rentar la cara era morta, les taules de l’escola eren mortes, el menjar que em donaven era menjar de morts, els coberts eren coberts de morts, els llençols eren sudari gèlids i tacats... i aquestes coses em provocaven un fàstic infinit que havia de dissimular. 
(...)
Tothom tenia por. En tenien la mare i jo, el pare, i el Joanet, que vivia acollonit, i el Daniel, és clar, que des de que el seu pare era a la presó treballava d’aprenent amb un vidrier, s’havia aprimat i li feia mal l’estómac. A mi, de fet, era el pare qui més por em feia. 

La meva afirmació inicial de ben segur pot semblar agosarada, però el cert és que molts dels que vàrem néixer en aquells temps convulsos i grisos de la post guerra tenim històries més o menys semblants. Amb els anys he arribat a considerar que la "culpa" d'aquell ambient familiar en certa mesura violent i enrarit la hi podem donar a la guerra, però hi ha molt més, l'educació masclista de l'època hi tenia molt a veure i ningú no s'estranyava de les actituds dictatorials del cap de família.

La mare:
Sentia la mare feinejant a la cuina i m’estava quiet i sense entendre per què al cap d’unes hores havia d’anar a l’escola. El que deien els mestres no tenia sentit, els nois del barri vivien les seves cabòries i a mi no em feien cas, el que ens esdevenia era una crueltat incomprensible, i tanmateix el dia s’alçava lentament.
(...)
Quan ell [el pare] no hi era, a casa s’estava bé; la música de la ràdio era suau, agradable i feia companyia. 

El pare:
De vegades em mirava com si m’odiés, i a la mare també la tractava malament. Després se n’anava al bar i tornava quan nosaltres ja érem al llit, fent veure que dormíem.
(...)
Jo només tenia ganes d’anar-me’n al llit, però no ho podia fer fins que ell digués que ja era l’hora, o fins que se n’anava al bar. Al llit, em sentia millor, tot i que contínuament passava de la por al pare a l’odi poderós que creixia dintre meu cap a aquell home que ens feia patir injustificadament.
(...)
Era una altra persona [al bar]. Era simpàtic amb el cambrer, tractava de tu a tothom.
(...)
Llançava sobre nosaltres aquella ràbia cega, una ràbia i una violència que ara em semblen ridícules, però que aleshores ens van fer molt de mal.

Ell ( I Jo)
Podia passar hores sense fer res, dedicat a contemplar el que m’envoltava. (...) Quan era al llit, a les fosques, també mirava. No eren somnis ni imaginacions meves. Em mirava la silueta de la mà, un reflex al vidre, petits puntets de llum que descobria al sostres, les boques dels morts que m’assetjaven...
(...)
No era una idea desagradable. Tancar els ulls, dormir per sempre, no respirar mai més, oblidar-ho tot, fondre’m en un silenci negre com el que queia  als carrers quan es ponia el sol... I si la mort era això, per què ens feia tanta por? 
(...)
“El món” rumiava jo, “és ple de gent injusta, que parla per ferir els altres sense més ni més”. I llavors em tancava i m’enduria perquè era l’única cosa que sabia fer. 
(...)
“He de llegir”, em deia a mi mateix amb forca, “he de llegir sempre”. La meva salvació seran els llibres.

Les contínues baralles:
A mi, aquells crits i les tensions em deixaven desorientat i abatut. (...) Durant dies i dies vaig tenir aquella idea al cap. Mentre el pare cridava, quan estava sorrut i no ens deia res, quan desapareixia per anar al bar i no tornava fins a la matinada... Aleshores a mi em passava pel cap la idea del Joanet: matar-se, fer un gest exemplar que els deixés a tots bocabadats, vèncer-los amb aquella gesta ja que no en podia fer cap altra. 
(...)
De fet, mai no es parlava de res, [a casa] només es discutia, i sense saber-ho explicar, veia que per sota de les baralles hi havia el neguit de les coses amagades.

Allò que en deien la llar:
El fred es va instal·lar a poc a poc a casa, als carrers i a l’escola. Era un fred humit, que se t’aferrava a la carn i no hi havia manera d’evitar-lo. (...) De vegades aconseguia de fer-me un niu a dintre el llit, un racó tebi que tenia la forma exacta del meu cos, i aleshores m’estava arraulit, immòbil, i gairebé no gosava ni respirar.

Llegir ens ha ajudat molt a quantitat dels aleshores joves. Gairebé tots teniem al cap que la millor, (potser l'única) manera de prosperar o senzillament tirar endavant amb una certa dignitat era mitjançant l'educació:

Un llibre mai no és únicament la història que ens conta. És com ens la conta.
(...)
Llegir és absolutament essencial per als humans, però arriba un moment que no pots llegir qualsevol cosa. Llavors és quan tries. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada