3001 odisea final

És més que probable que si no tothom, força gent hagi vist la pel·lícula "2001, una odissea a l'espai". De fet hi ha un acord generalitzat entre els experts en temes de ciència-ficció, en què va marcar tota una època i que moltes pel·lícules i novel·les posteriors han estat inspirades o influenciades per ella. Bé, confesso, que no he llegit mai el llibre en què es va inspirar la pel·lícula, però ara, en ple confinament, he tingut l'ocasió de llegir aquest "3001 odisea final" també, per suposat escrit per Arthur C. Clarke.

Vaig començar la lectura, esperant trobar resposta a les claus fosques que em va deixar 2001 i que, encara que pugui semblar exagerat, encara tinc molt presents malgrat els anys transcorreguts. En principi em va semblar molt distreta, deliciosament inversemblant, doncs el protagonista, Frank Poole, ha estat vagant per l'espai al llarg, ni més ni menys que mil anys (!), temps que s'ha mantingut en vida a causa d'una complicada hibernació. 

Evidentment també hi ha referències al monòlit, o  millor, els monòlits perquè resulta que hi ha més d'un, però només per afegir més confusió al tema:

El monolito parecía el gemelo exacto del descubierto en la Luna cinco siglos antes.

(...)

El Monolito, es una máquina poderosísima (…) Funciona como un autómata. Carece de conciencia. 

El seu aterratge a la nova vida en un món nou, té episodis entretinguts Com quan descobreix que cal rapar-se els cabells per incorporar un casc cranial com la resta de persones; El que en aquella era todo el mundo fuese calvo constituyó una sorpresa para Poole, que había tardado en descubrir el hecho., però a mesura que avança el relat es va fent insípid i repetitiu:

Aquel era el lugar; en el tiempo y en el espacio, donde la especie humana había nacido.

(...)

Ya no tenía ninguna meta en la vida. El peso de tantos recuerdos lo oprimía.

(...)

El comandante Frank Poole era la clase de hombre que detestaba dejar un trabajo a medias, y unas motas de polvo cósmico, aunque se movieran a una velocidad de mil kilómetros por segundo, no iban a disuadirlo. 

I arribo al final d'aquestes reflexions i ho faig amb un llarg paràgraf que com veureu si seguiu llegint, fa referència als virus i els suposats avenços tecnològics i mèdics al segle XXI. 
No he pogut evitar, no ja un somrís, sinó un gest escèptic. Potser sí que al final d'aquest segle hi hagi nous descobriments i que aquests serveixin per millorar el planeta i la qualitat de vida de la totalitat dels seus habitants en comptes d'anar-lo destruint, però el cert és que el que és ara...

La historia está sembrada de pesadillas, algunas naturales, otras, obra de hombre.  A finales del siglo XXI la mayor parte de las naturales (la viruela, la peste negra, el sida, los espantosos virus que asolaban la selva africana) habían sido eliminadas, o al menos puestas bajo control, gracias al avance de la medicina. Sin embargo, nunca era prudente subestimar el ingenio de la Madre Naturaleza, y nadie dudaba de que el futuro aún guardaba en reserva desagradables sorpresas biológicas para la humanidad.